|
A l'època en què es va inventar el sitar, fa mig mil·lenni, el consum de te a l'Índia no era tan gran com ara. La infusió més habitual fins aleshores seguia la tradició mongol i ayur-vèdica, a base d'espècies.
Com en Jivan, en Tapan pertany a l'antiga casta dels bramans, dipositària d'aquests antics coneixements. Ens va explicar, per exemple, que el seu mestre afegia una mica de mel a un bocí triturat d'arrel de gingebre per prevenir i tractar els refredats.
A més del gingebre, el chai (nom que rep el te a l'Índia) que ens va fer en Tapan, porta clau d'olor i cardamom. El músic també ens va explicar que quan fa molt fred s'hi pot posar un bri de safrà, per escalfar el cos.
Tot i que ell afegeix te soluble a l'aigua amb llet, moltes d'aquestes infusions es continuen prenent sense la planta.
Altres combinacions hi incorporen pebre negre o canyella, segons les necessitats del cos a cada moment.
El te que se serveix ja porta el sucre incorporat, una quantitat adequada també per al nostre paladar.
Sobre el chai:
http://www.odie.org/chai/index.html
|
