termo i mate

la "yerba" mate

Flor a la Barceloneta

bombilla

L'herba mate s'extreu d'un arbre que s'assembla força al llorer. Els indis guaranís ja coneixien i utilitzaven aquesta infusió abans de la colonització. Cap al 1550, una expedició espanyola va anar a l'actual estat brasiler de Paranà i els seus membres van quedar sorpresos de la vigorositat i la salut dels aborígens. Els colonitzadors van determinar que això era conseqüència de la ingesta de la "yerba" i aviat aquesta infusió va guanyar fama entre els espanyols.
Avui en dia és difícil trobar algun habitant del con sud que no begui "yerba", un ritual que també té els seus secrets.
Per començar, es necessita l'aigua i el recipient per col·locar la "yerba" que agafa el nom del quítxua: mate.
La Flor, que ja havíem conegut esquiant a Andorra, ens explicava, des de la seva estada estiuenca a Barcelona, algunes de les particularitats de la ingesta de l'herba mate:

"No tiene que hervir, tiene que estar al punto, un poquito antes, a 89 graus, em sembla que diuen. Ara quan fico l'aigua, la yerba s'infla, se agranda, entonces espero una miqueta i ara posaré la bombilla, una miqueta més de aigua i ja tinc el meu mate".

La bombilla és l'estri amb el qual es filtra i s'aspira la "yerba". Per fer-la servir, cal tenir en compte alguns consells:
"Una vegada que la fiques a dintre, no s'ha de moure, però l'aigua sempre la poses a sobre de la bombilla, per no cremar la yerba amb l'aigua calenta... Jo ara em prenc aquest mate i després tinc que ficar-hi una altra vegada l'aigua. La poso per sobre la bombilla i no haig que moure-la gens ni mica perquè, si ho fas, el sabor de la yerba se'n va més ràpid. Entonces eso es un poco una tradición: no mover la bombilla... Després hi ha gent que hi posa sucre... Jo el prenc amarg."