La Maria Pilar i l'Ángel

Alfons Lledó

Parc de l'Agulla de Manresa

Com ja hem anat veient al llarg del programa, l'Argentina es caracteritza perquè és un país receptor d'immigració, sobretot europea. Aquesta immigració els va anar arribant en diferents fases i volums. En un principi, els primers que s'hi van aventurar cercaven el mite de les Amèriques i més endavant, quan els conflictes bèl·lics van començar a sacsejar Europa al segle XX, les persones que iniciaven el trajecte ho feien amb l'esperança de deixar enrere la repressió, la guerra i les penúries econòmiques d'un món enfosquit pels homes.
Molts catalans també es van trobar dins d'aquest moviment migratori i l'Argentina va ser un dels països llatinoamericans més escollits per aquests exiliats. Entre les històries familiars que abracen la segona meitat del segle XX, hem triat la de la família Lledó. L'Alfons Lledó se'n va anar de Catalunya tan bon punt els nacionals van proclamar-se guanyadors de la Guerra Civil Espanyola i, amb tota la família van viatjar cap a Sud-amèrica. A l'Argentina també hi va anar la petita de la casa, la Maria Pilar Lledó. Segons ens explica ella mateixa, sempre s'hi va sentir com a casa, i és que la seva vida bàsicament va transcórrer entre catalans. Però el contacte amb la gent del país era inevitable i la Maria Pilar va conèixer l'Ángel Gianfrancesco, que a poc a poc se'n va adonar que la dona que estimava no era una "gallega", paraula bàsica per designar els espanyols en aquest país, sinó una catalana. Es van casar i van tenir dos fills, però el present i el futur es començava a veure negre a l'Argentina de principis dels vuitanta i la família catalana dels Lledó i l'argentinoitaliana dels Gianfrancesco van decidir emprendre el viatge de tornada cap a la terra que l'Alfons havia deixat i no havia pogut oblidar mai. Van tornar a Catalunya, van tornar a una Manresa més que idealitzada dins el calaix dels records de l'Alfons.
Quan vam conèixer tota la família, l'Ángel i la Maria Pilar ens en van explicar tota la història. L'Alfons anava amunt i avall, tot explicant-nos anècdotes que encara conservava ben clares als 91 anys. No vam poder-nos estar de preguntar-li per la vida d'exiliat a l'Argentina. Tot observant Montserrat per la finestra de casa, no va poder contenir les llàgrimes: "Em van tractar molt bé allà, hi vaig poder viure en pau molts anys, però no era casa meva... Només pensava a tornar aquí, a tornar a veure Manresa i a tornar a anar pel carrer parlant en català"; va ser impossible demanar-li més paraules, l'emoció no n'hi va deixar sortir cap més.