L'Alfonso i l'Svetlana

L'Alfonso i la Inés

La Inés i la Maribel

Durant molts anys, la Unió Soviètica va ser al punt de mira d'idealistes de tot el món que veien en aquella societat la consecució d'una utopia comunista. Amb aquesta idea al cap, molts nens catalans, fills de republicans, van ser enviats cap a aquell país per fugir de l'horitzó que es preveia amb el triomf dels nacionals.
Vam trobar una família a cavall entre Rússia i Catalunya. L'artífex d'aquesta fusió és l'Alfonso Ripoll, un d'aquells nens de Rússia que fa vint anys va decidir tornar a la terra que va abandonar de ben petit.
A l'Alfonso el van enviar a la Unió Soviètica l'any 1938. El seu pare ¿militar de la República¿ i la seva mare volien que s'eduqués en la societat que anhelaven. L'Alfonso va arribar a Leningrad (l'actual Sant Petersburg) amb només sis anys i es va criar en un entorn espanyol i rus, fins al punt que va perdre la llengua materna: el català. Mai més va veure el pare, que després de la guerra va convertir-se en un maquis a França, on va morir.
L'Alfonso es va fer enginyer industrial i treballava en un fàbrica a Crimea com a dissenyador de peces i màquines. Allà va conèixer l'Svetlana, de qui es va enamorar i amb qui va tenir dues filles: la Maribel i la Inés. Tot i que la vida de la família a l'URSS estava totalment normalitzada (l'Alfonso diu que per a ell la mare de l'Svetlana era com si fos també la seva), l'educació que va rebre l'obligava a reprendre el camí de tornada a Catalunya. Ho van fer i l'any 1980 van arribar tots quatre amb molt pocs diners i molt poca idea del que es trobarien aquí. Uns familiars que l'Alfonso desconeixia fins aleshores, els van ajudar en tot, malgrat que la integració al país va ser molt difícil per a ells.
Les filles tenien 6 i 7 anys i només parlaven rus; havien tingut una educació laica i, de cop i volta, es van trobar en una escola religiosa:
La Inés, la filla petita de l'Alfonso, ens explicava: "Vam arribar a l'escola, esclar, nosaltres no parlàvem ni català, ni castellà, res, ni una paraula, i jo me'n recordo que el dia que vaig arribar a classe jo no entenia ningú. O sigui, jo mirava els nens, mirava la professora; bé, em donaven fulls perquè aprengués a escriure les lletres i tot. I també la directora estava molt preocupada que creguéssim en Déu, o sigui, esclar, una escola religiosa i dues nenes vingudes de la Unió Soviètica, atees, que li preguntaven qui és Déu, i nosaltres dèiem: "No sé, no sé qui és Déu". Doncs esclar, érem un repte per elles, el fet de creure en Déu... A mi em preguntaven: "A Rússia teniu Déu?" I jo, en principi, deia que no, però esclar, després em deien: "Però no pot ser, heu de tindré un Déu!" I jo relacionava que teníem Crist penjat a les classes i a Rússia; quan anava al parvulari, doncs teníem Lenin penjat a les classes, Lenin de petitó. Després a la sala d'actes teníem penjada una foto molt gran de Lenin, del sostre fins al terra, i esclar, jo vaig dir: "Bé, aquí hi ha Crist i allà teníem Lenin, doncs Lenin era el nostre Déu."

Ara ja fa més de vint anys que la família és aquí i l'Alfonso ja està jubilat. L'Svetlana encara treballa: fa classes al Centre Puixkin. Els agradaria viatjar més a Rússia; mentre els pares de l'Svetlana van ser vius hi anaven cada any, però des que van morir, les visites s'han anat dilatant molt més en el temps i, quan hi van, sovint ha de ser per separat.