La Marguerite Durand i el seu marit van començar a estiuejar per Catalunya i Espanya en un temps en què els biquinis no eren gaire habituals en els nostres paisatges estiuencs. En aquella època, els nostres veïns francesos ja duien biquinis, cosa que no s'adaptava gaire a les mentalitats del moment. És per això que vam demanar a la Marguerite si recordava alguna anècdota de les primeres vegades que va travessar els Pirineus i ens va explicar això:
"Estàvem de viatge per Espanya, concretament a Sant Sebastià i vam decidir anar-nos-en a banyar. En aquella època es portava una cosa similar al biquini d'ara, però molt més recatat (un dos peces per entendre'ns) i nosaltres anàvem a banyar-nos tan tranquil·lament, quan de cop vam veure venir una dona vestida com de policia amb una manta gran. El meu home i jo ens vam mirar com dient, què vol aquesta senyora. Ens va començar a fer senyals perquè sortíssim de l'aigua, vam sortir i en arribar a la sorra em va tapar amb la manta, tot dient-me que el melic trastornava als homes... Em vaig quedar ben sorpresa, perquè no era res, el meu vestit de bany no tenia res a veure amb els biquinis d'ara, ni amb els biquinis de França d'aquella època... però, mira, son les coses d'aquell temps!".