les llimes per a la caipirinha

la tahina per a l'hummus

olives gregues

L'Anna i en Quim a la parada de fruites

conills per fer amb els cargols

L'endemà vam acompanyar la Taize, la Diana, en Thanásis i l'Anna a comprar alguns dels productes que necessitaven per elaborar els plats de dissabte.

Al mercat de La Boqueria i a les botigues que hi ha al voltant, la Taize de seguida va trobar les llimes dolces i la cachaça per fer les caipirinhas. A la mateixa botiga va aconseguir els feijao fradinho, la seva contribució a la sopa conjunta.

La Diana buscava tahina, una pasta feta a base de sèsam i va ser curiós saber que en Thanásis també la feia servir al seu país.
La complicitat entre alguns productes comuns en països tan diferents com Grècia o l'Iraq, l'hem d'anar a buscar uns quants segles enrere, durant l'expansió de l'Imperi Otomà.
El pas dels anys ens fa oblidar sovint les arrels comunes que fan de substrat a les cultures que han tingut un passat comú. Tot plegat, una prova que els costums adquirits a la cuina perduren més que les conquestes.

Una de les qüestions més interessants relacionada amb la cuina, és la de la fidelitat als records gastronòmics: la necessitat d'aconseguir reproduir aquell sabor que des de la infància hem guardat escrupolosament a la memòria. Els mercats són testimonis de centenars d'aquestes recerques diàries, sovint infructuoses, per aconseguir aquell ingredient insubstituïble... La Diana, per exemple, no va parar fins que va trobar dàtils originaris del seu país i va explicar a la venedora les virtuts d'aquesta fruita de què l'Iraq és el principal productor del món.

Actualment, la facilitat amb què viatgen els ingredients des de qualsevol lloc del món ha permès canviar radicalment l'oferta alimentària.
En Thanásis, per exemple, no hagut de recórrer gaires parades per aconseguir olives com les que trobaria en un mercat d'Atenes. Igualment, ha trobat iogurt produït a Grècia i també formatge feta.

Paradoxalment, les denominacions locals d'alguns productes de tota la vida, semblen patir algunes confusions multiculturals. És el cas d'un venedor llatinoamericà de La Boqueria. Quan en Thanásis li va preguntar si tenia fonoll (fent servir la paraula catalana), va dir que no sense pensar-s'ho i li van haver de traduir al castellà.
-"Ah, hinojo sí!"
Tot i això, és d'agrair el canvi que hi ha hagut en poc més de 15 anys, quan, pràcticament, els únics productes exòtics que ens arribaven es podien comptar amb els dits de la mà...

En el cas de l'Anna, com que tots els seus plats són de cuina catalana, pot jugar amb la complicitat dels venedors del mercat de La Mercè, al seu barri.
A la parada de fruita seca li van donar una recepta impresa per fer el romesco del xató i a la parada de la carn, la mestressa li va explicar com havia de coure el conill. Val la pena reproduir part de la conversa:

carnissera: "...mira de posar bastant oli. No cal que estigui ben fregit el conill, només que li treguis el cru, cru ja està. Llavors fas un sofregit amb tomàquet, fas la picada, una mica de vi i llavors hi poses..."
Anna: "Bueno, si no hi poso vi, no passa res, s'hi pot posar brou..."
carnissera: "Pensa que el vi s'evapora, que ningú s'emborratxa, que hi ha gent que es pensa que s'emborratxa quan tires un got de vi en un rostit..."
Anna: "No, però hi haurà gent de tot arreu i em sap greu. Saps què passa, que demà faig un dinar per a quinze persones de tot arreu del món i per això no m'agradaria que hi hagués vi o coses així que no puguin menjar. Serà xulo! Menjarem de tot arreu, des de cuscús fins a conill amb cargols."