què és el wasabi?

¡el wasabi me está matando!

no en vull, perquè pica molt!

barreja de sabors

"chapati de xató"

l'avi tasta el salmó

arriben els cargols

Hola!!

en Childo

Un cop superada la incertesa més gran i certificat el bon resultat de la sopa, el dinar es converteix en una pista de proves marcada per l'experimentació... i la sorpresa. Fins i tot en aquells paladars més avesats als menjars forts.

Sheri: "He cogido un poco de wasabi."
Xavier: "Qué es el wasabi?"
Ignasi: "Pica poc..."
Xavier: "Pica poc, no?" (entenent la ironia...)

Unes quantes cadires més enllà, el picant ja ha deixat de ser teoria.

Taize: "Eso es muy picante?", referint-se al curri.
Sheri: "Esto no, el wasabi es lo que me está matando..."

En pocs segons, una mena de "psicosi de la picantor"... s'estén de pressa a taula... i fins i tot arriba al petit Andreu.
Anna: "Vols això?"
Andreu: "No"
Anna: "Per què?"
Andreu: "Pica molt"
Anna: "No pica, si no ho has tastat..."

L'experimentació també juga un paper molt important en la forma de menjar i en la barreja de sabors, alguns dels quals, fins ara, potser no s'havien trobat mai junts.
Fixem-nos, si no, en el "chapati de xató" que l'Edu acaba d'inventar i que ha enrotllat, sense saber-ho, com els burritos mexicans o com el durum, el típic entrepà del Kurdistan.

Ara, en Timo explica com s'ha de menjar el salmó.

Timo: "Mantega, una mica a sobre d'un pa d'aquests i després el salmó a sobre. Però de mantega, no sé si en tenim."

El salmó amb mantega potser és una combinació clàssica que tothom ha tastat alguna vegada. Però, en general, tots els presents eren conscients del privilegi que suposava poder aprendre de primera mà nous àpats i formes de menjar.

Tot i aquest vessant pedagògic, l'exercici més habitual a taula, a part de mastegar, va ser un continu passar de safates amunt i avall...
Com que tret de la sopa gairebé tot es podia menjar fred, com un entrant, l'Anna havia reservat per a més tard el conill amb cargols, que la Jamila va rebre amb la cançó: "Cargol treu banya..."

La cara d'incredulitat de la Sheri i els brasilers quan van saber que hi havia cargols, contrastava amb les protestes d'en Ramón...

Ramón: "Eso no se le hace a un cubano. Yo no sabía que había más. No, porque yo estaba repletándome de lo otro..."

La Taize, al contrari que l'Edu, semblava disposada a tastar aquesta bestiola tan estranya que viu amagada en una closca.

Taize: "Pero eso es como comer las ostras también, que es una cosa un poco babosa... Bueno, vamos, ¡por las culturas!, vamos a comer los caracoles... Cómo se hace?"
Inés: "Pínchalo... y ahora sácalo"
Edu: "Eccssss...."

I després de tastar-ho:

Taize: "Es bueno. Es solo una cuestión conceptual de pensar que no..."
Sheri: "Y cómo sabe?"
Taize: "Parece el cordero, no? Cómelo!"
Jamila: "A mi me encanta, o sea que... y mis hijos y todo... Es buenísimo"
Sheri: "No sabe mal. Pensaba que sería más baboso. Una vez he comido ostras y son horribles..."
Taize: "Quien todavía queda virgen del caracol?"

Just en aquest moment del dinar va arribar en Childo, gens conscient del que l'esperava.

Taize: "Childo, ¿ya has probado los caracoles, en la vida?"
Childo: "Caracoles, no"

En Childo, l'únic participant que no havia pogut venir a la trobada prèvia, no semblava, en canvi, gens amoïnat per haver de tastar els cargols, cosa que va fer enmig dels aplaudiments de tothom.
El seu tarannà obert, propi de les terres de Moçambic, a l'Àfrica austral, va fer que s'integrés de seguida a l'ambient que ja s'havia creat al voltant de la taula, i es va incorporar a la família d'amics que acabava de néixer aquell dia...