|
Quan vam iniciar el capítol dels Balcans occidentals, ho vam fer amb la idea de tenir la màxima representació de països possible. Volíem conèixer persones de totes les nacions que conformaven Iugoslàvia i també d'Albània, però Eslovènia se'ns presentava com un país nou, petit i desconegut, els habitants del qual s'havien integrat tant entre nosaltres que se'ns feia difícil de destriar-los. Un d'aquests casos va resultar ser la Simona. Es dedica a la traducció de literatura catalana a l'eslovè i ja ha publicat obres de Mercè Rodoreda, Pere Calders o J.V. Foix al seu país. La seva arribada a Catalunya és deguda a un enamorament que encara ara dura. Va conèixer el seu marit en un seminari europeu i va adonar-se que era l'home amb qui volia tenir fills "quan trobes aquesta persona, saps que ja no hi ha volta enrere". I així va ser, la Simona va tornar a Eslovènia per fer les bosses, tancar alguns assumptes pendents i trobar-se amb en Ricard a Barcelona. En un principi, tot pintava molt senzill, però la seva marxa va coincidir amb l'inici de la guerra dels Balcans, un conflicte que va començar justament a Eslovènia. "Jo no em pensava que això estava passant a casa nostra. Fins aleshores sempre havia vist l'exèrcit, els soldats, com una figura gairebé pintoresca, però quan te n'adones que les armes que porten disparen i trenquen coses, veus que no és cap broma".
De totes formes, ella va agafar el tren per marxar, abans que les fronteres quedessin del tot tancades i durant tres dies, ni la seva família eslovena, ni en Ricard, que l'esperava a Catalunya, no van saber res d'ella. "Tothom estava molt preocupat, però al final només em retenien problemes passatgers, generats per aquella situació caòtica que vivia el país".
Finalment, la història no va anar a més i la Simona va arribar a Barcelona, on viu des de fa més de deu anys i on ha tingut els seus tres fills, als quals intenta compensar l'educació catalana que reben amb l'eslovena.
|
