Quan la Rosa va arribar a Belgrad no tenia ni idea de parlar serbi, però a poc a poc va anar-lo aprenent. Ara es defensa prou bé en aquest idioma, però sempre van ser més les ganes de parlar-lo, encara que fos amb algun dèficit gramatical, que la vergonya. En el cas d'en Tigran, la cosa canvia. Quan va arribar a Catalunya, ja sabia una mica de català, gràcies a la Rosa, però no el parlava amb ningú. Va apuntar-se a les classes de català del Consorci per a la Normalització Lingüística i quan va tenir un bon nivell va començar a parlar en català com si ho hagués fet tota la vida. Ara, en Tigran parla en serbi al seu fill i la Rosa li parla català i per si alguna vegada, el petit Danilo no sabés ben bé com es diu alguna cosa en qualsevol dels dos idiomes, el seu pare està treballant en un diccionari serbi-català, català-serbi. Es tracta d'un diccionari bàsic amb unes dotze mil paraules que encara està acabant d'enllestir. Les raons d'aquesta titànica empresa, ens les explicava el mateix Tigran:

"És la manera més íntima de penetrar en els matisos d'una cultura, perquè traduir una paraula és traduir tota la cultura al mateix temps. I qui millor ho farà que una persona, un equip i un ¿montón' de software..., no et faran un bon plat de menjar, sí o no? Pues passa lo mateix amb un diccionari, penso jo."

Per la Simona, a qui vam conèixer en el capítol anterior, va ser una grata sorpresa entrar un dia al Viena i poder menjar un ćevapčići molt similar al que es cruspia a Eslovènia. L’origen d’aquest menjar també l’hem de buscar en la conquesta otomana de la península. D’aquesta manera en Tigran ens explicava l’arrel morfològica de la paraula:
“La paraula de kebab té la seva història, però en serbi es diu ćevap, es pronuncia aquesta mateixa paraula. I ćevap čići és kebab petit.”