La presència albanesa al nostre país és molt minsa. La penosa situació econòmica que viu el país provoca que la majoria dels seus emigrats malvisquin en altres països europeus i es faci difícil contactar amb ells. Segons les últimes dades oficials a què hem tingut accés, no arriben a tres-cents els albanesos que viuen entre nosaltres. La Bona i la seva família eren un referent d'emigració econòmica i el seu amic Sokol va representar un veïnatge més personal. Amb ells ens vam acostar a un país força desconegut, pel qual han passat grecs, romans, bizantins, eslaus, búlgars, italians, otomans. Una de les petjades més importants l'hi van deixar els turcs que van envair el territori des del 1389 fins al 1912. Després de la retirada de l'imperi Otomà, Albània va ser camp de batalla de grecs, francesos, serbis, italians i austrohongaresos. Després de diversos intents exteriors d'apoderar-se del govern albanès, la invasió italiana del 1939 va desencadenar la rebel·lió dels comunistes albanesos, que es van establir al país fins al 1990.
Tot plegat ha fet d'Albània una receptora de cultures que es poden entreveure gràcies a la composició de la seva població, on conviu la majoria albanesa amb minories gregues i macedònies. Pel que fa a l'apartat religiós, la majoria (un 70%) són musulmans, però també hi ha ortodoxos (20%) i catòlics (10%).

Potser una de les peculiaritats més destacades dels albanesos és el seu origen indoeuropeu. Procedeixen dels il·liris, una tribu dels quals (l'albanesa) dóna nom al país. Avui en dia, l'albanès que parlen els seus habitants és únic dins la família indoeuropea. Aquesta llengua compta amb dos dialectes: el geg, que es parla al nord, i el tosk, del sud.