l'Honorina

la Leila a coll de sa mare

"Qui t'ha mostrat aquest camí llunyà.
Aquest camí cap a São Tomé.

Nostàlgia...
...de la meva terra de São Nicolau.

Si tu m'escrius, jo t'escriuré.
Si tu m'oblides, t'oblidaré.
Fins al dia que tornis..."

Aquesta cançó de Cesaria Evora, "Sodade" (nostàlgia), és gairebé ja un himne del poble capverdià, un himne que parla de distància i llunyania, tant per als que enyoren el retorn a les illes com per als que s'enyoren dels que han marxat.
Les illes de São Tomé van ser, durant molts anys, una de les destinacions habituals dels capverdians.

Actualment, per cada illenc que viu a Cap Verd, n'hi ha gairebé tres que viuen fora, repartits arreu del món, adaptats als nous costums que s'han trobat. La gran majoria han emigrat a Portugal, el país amb qui van compartir cultura fins a la independència de 1975.
Molts altres van emigrar també als Estats Units, contractats inicialment per la seva experiència pesquera, sobretot com a tripulació balenera.

L'Honorina va arribar a Catalunya quan tenia 20 anys. Té una germana a Portugal i una altra que estudia a Holanda. Encara ara, com aleshores, les sortides professionals són escasses al seu país, geogràficament aïllat i amb un sector turístic per desenvolupar.
"Para estudiar siempre tenemos que salir fuera. Parece que desde pequeño te están criando con la idea de que un día vas a salir de casa." Ens explica.

És probable que la Leila, la seva petita, ja no hagi de seguir l'exemple migratori de la mare. A canvi, haurà de viure entre dues cultures, una, però, sovint des de la distància.

"Deixa'm cantar, he vingut
a portar-vos
una aroma d'aquest país.
Cap Verd, terra estimada,
que tots volem dins el cor."

"Cabo Verde mandá manténha", de Cesaria Evora