Amb els anys, la família Delgado s'ha anat retrobant a Catalunya. Tot i que els primers anys no van ser fàcils per a cap dels seus membres, sembla que han trobat consol justament en aquest reagrupament familiar que, ara per ara, els manté units tan lluny de Cap Verd. Tot i això, l'Alcidia té molt clar que no es pot arribar a tenir tot.

"Ahora tengo a mi hijo, están mis padres, somos muchos hermanos que estamos aquí, pero siempre tengo el ¿enyor' de mi país... que hace tres meses que hemos estado allí y parece un año."

Per sort, també, a la cuina hi ha sovint alguns ingredients que alleugereixen la pesantor de la distància... De vegades, unes gotetes d'oli de malagueta, com en diuen allà del bitxo, poden ser suficients. D'altres cops, com li ha passat a l'Herminia, ni tan sols la cuina aconsegueix fer minvar la nostàlgia, i sembla força decidida a tornar al seu país. Enyora la calidesa humana dels capverdians i considera que aquí hi encara moltes discriminacions, sobretot racials, que allà no troba.

"Allí te tratan igual, normal. Igual que hay un negro a tu lado, le tratarían igual. Y a ti también. Entonces no existe la diferencia de raza, de color, en mi país. No sé, es totalmente diferente. Entonces, cuando vives en la piel todo eso, pues más echas tu país de menos... en el momento en que [te ocurre] y te duele... piensas: pero, madre mía, ¿qué he venido a hacer aquí?"

La principal raó de l'arribada de l'Herminia va ser la Sueli, la seva filla. Els metges d'aquí l'han pogut tractar d'una cardiopatia i això ha fet que millorés radicalment de qualitat de vida.

L'Antonia és la tieta de la Sueli; fa més anys que és a Catalunya, gairebé trenta.
A meitats dels anys 70, l'Antonia feia de cuinera a Portugal. La Revolució dels Clavells i la transició que tot just començava a Espanya va fer que la família per a la qual treballava es traslladés a Madrid.
Malgrat que arribar a un país ja amb feina compta molt avui dia, ens explica que els inicis tampoc van ser fàcils.

"Los primeros años lo pasé muy mal, aquí. Mal porque no tenías con quien hablar tu idioma... Yo no me veia ni un año en España. Porque el primer año y el segundo, fue aquello de vivir y no vivir, ¿no? Porque no tienes los tuyos, lloras por las noches, trabajas por el día y cosas así, ¿no? Pero yo, en este caso, conocí mi marido, que es catalán, y entonces con su familia ya me llenó lo que era, lo que hubiera para atrás... mis padres, mis hermanos. O sea, la vida que tenía atrás."

Els pares de l'Antonia, l'Alcidia i l'Herminia passen llargues temporades amb elles, a Catalunya. La Paulina, la mare, té clar que la terra tira molt i que, encara que a les illes no hi ha gaire treball, el més important pels capverdians és la mateixa gent, l'estimació que es tenen els uns als altres.
En Quilino, el pare, ens parla amb resignació de la seva vida lluny de Cap Verd. Ara, a punt de complir els 95 anys, planeja tornar-hi, ja per quedar-s'hi.

També en Hamilton, el fill de l'Herminia, voldria tornar a Santo Antão amb l'avi, però, a part de la diferència d'edat, ara en té 9, les seves expectatives de futur allà, com explica en Paulo, el seu pare, ja no són les mateixes que fa un segle...

"Si fuera para mi, él quedaba en Europa, porque yo sé que es mejor para él, ¿no? Pero todos extrañamos la tierra, porque es más caliente. Las costumbres son de nosotros, vivimos más libres, ¿entiende? Però yo creo que si él se quedaba sería mejor."