"Des de la primera vegada que vaig arribar... vaig venir de vacances per quinze dies, ja em va agradar bastant el que és les muntanyes, el Montseny, tot això venint de Barna ja em van agradar bastant, les muntanyes que hi han, tot aquí... Ja ho vaig trobar molt diferent, no sé, no ho havia vist a cap país, unes muntanyes així tan maques. I això ja em va... no sé, dius: veus, un país on es podria viure."

Les muntanyes que envolten la plana de Vic li recorden d'alguna forma a la Mery les de Santo Antão o São Vicente, dues de les illes que formen el seu paisatge natal.
Ara, la feina que ha trobat a Taradell, el poble on viu des de fa tres anys, també li ha permès retrobar-se amb part d'aquella natura que abans potser no valorava.
És el que li va passar, per exemple, amb la flor de l'hibiscus, que sovint adorna tots dos paisatges.

"És una flor que normalment no fa gaire bona olor, i allà a la gent no els agrada gaire. Però, és maca, ara me n'adono, però allà no en fas cas, la tens i no en fas cas. I aquí la gent la valora molt."

En la seva nova percepció de les coses hi té molt a veure el seu marit, en Jordi, un taradellenc que va conèixer la Mery durant un viatge a Cap Verd. La va convidar a passar pel poble, si mai feia cap visita a Catalunya, i així va ser.

El que mai ningú s'hauria imaginat, potser ni ella mateixa, és que la seva integració seria tan ràpida.
Als tres mesos d'estar-se aquí, la Mery ja parlava el català gairebé com ara, fins i tot no li falta l'accent de la plana de Vic.
Al poble, tothom li ha agraït aquest esforç i ella ho nota, sobretot, amb la confiança amb què l'han rebut. No cal dir ja els seus sogres, que l'han acollit més com a filla que com a nora.

Mentre la Mery es troba lluny de Cap Verd, manté el contacte amb els seus, com tanta gent avui dia, a través d'Internet, una eina que, a més, li permet escoltar algunes de les ràdios del seu país.

"Et trobes més bé, almenys els vas escoltant, i sembla que no estiguis tan lluny de casa. M'agrada moltíssim."