Dimecres, 11 de febrer a les 22.35 h És, aquest, un altre bon exemple de pel.lícula ambiciosa però que no va provocar excessiva expectació al seu moment (fins i tot va ser un fracàs comercial a Espanya força considerable) i que no s'ha pogut veure gaire sovint a la televisió. Malgrat tot, amb el pas del temps, s'ha anat guanyant un prestigi, s'ha convertit en un film de culte, més per referències o per records difusos que per la valoració contrastada dels seus mèrits. És d'aquells títols que els bons aficionats al Fantàstic reclamen de tant en tant i mencionen com "aquella pel.lícula amb Julie Christie a Venècia i una nena ofegada".   Doncs bé, és ben bé això. Venècia, un marc arqueològic i visual excepcional, posa el 50 % de l'ambient indispensable en una història amb factors sobrenaturals, potenciats per la intemporalitat de la ciutat i l'aspecte laberíntic dels canals i els carrers. Julie Christie, que al 1973 havia començat a espaiar les seves interpretacions, encara era una de les presències femenines més definides i definitives dels 60, a més d'una actriu superba i, ja, una dona madura més que interessant. De la nena ofegada no en mencionaré gairebé res... Això pertany al dret de secret de l'argument. Però sí que cal recordar que la història dels dos pares traumatitzats per la mort de la nena, la vida dels quals fa un giravolt fantàstic quan creix la possibilitat de la seva reaparició mitjançant unes mèdiums, té com a origen literari una obra de la influent Daphne Du Maurier, que ja havia dotat la filmografia d'Alfred Hitchcock de tres títols assenyalats: "Rebeca", "Els ocells" i la menys distingida "Posada Jamaica".   Du Maurier, aparentment, era una novel.lista de segona, però una imaginadora de primera, de qui tant Hichcock com Nicolas Roeg, el director de "Amenaça a l'ombra", es van servir i de qui van abusar, ja que feien servir les seves novel.les de punt de partida, però després les modificaven molt en els guions, al servei de continguts cinematogràfics menys antiquats i més contundents.   De fet, la pel.lícula d'avui no té res a veure amb Hitchcock, però va ser feta en plena època dels revivals del director anglès, quan Brian De Palma feia, any rere any, una nova visita al seu univers. Encara més, hi ha un altre lligam indirecte: el compositor Pino Donaggio (excantant d'aquells del Festival de San Remo) també seria més tard el preferit de De Palma, després de la mort de Bernard Herrmann, l'habitual de Hitchcock.   "Amenaça a l'ombra" és molt clàssica dels 70. Tot i que sembli mentida, va ser molt influïda pel Giallo Italià, i molt concretament per Dario Argento. A tot això no és aliè el fet que es tracta d'una coproducció entre la Gran Bretanya i Itàlia, i els italians impulsarien qualsevol projecte que ensumessin que podia interessar als seguidors de l'autor de "L'ocell de les plomes de vidre". No hi ha terror, ni per descomptat Gore, però sí un Misteri i una investigació, amb fets que poden ser paranormals, a més d'una investigació d'estil molt manierista que, sense arribar als deliris d'Argento, imprimeix caràcter.   El que passa és que ara ja estem molt poc acostumats a tanta càmera lenta i tenebrositat, d'una banda, i a tanta il.lògica argumental d'una altra. Però aquesta il.lògica, a nosaltres i aquí, no ens ha d'afectar en absolut. Els cops d'efecte són benvinguts. El record del Fellini de "Toby Dammitt", una d'aquelles "Històries extraordinàries" inspirades en Poe, també. És bo que els mestres influeixin, que per això ho són. I el que acaba per ser més intens i dominant del film que ara veurem és precisament el seu clima, l'atmosfera incontrolable i impenetrable de les escenes exteriors, i l'angoixa transmesa per dos actors tan extraordinaris com Julie Christie i Donald Sutherland (sobreactua més ell que ella) immersos en l'aigua eterna de Venècia, dels somnis freudians, de l'hivern i de les nebuloses ambientals disposades pel director i els decoradors Giovanni Scoccoli i Francesco Chiranese.   Cal afegir-hi que Nicolas Roeg va aconseguir fer una de les seves obres majors, dins una trajectòria fílmica molt interessada pel més enllà, tot i que molt poc coneguda i molt discutida també. Roeg és un dels millors adaptadors del Pop al cinema, tant a "Performance" com a "The Man who fell to earth".   I és tan desconcertant que, tot d'una, pot tenir les cabòries més subtils i metafísiques a "Cold Heaven", i intentar un treball tan immediat i planer com "La maledicció de les bruixes". No ha anat gaire enlloc, però si alguna vegada va dir una paraula en majúscules sobre l'irreal va ser aquí, a "Amenaça a l'ombra", un film probablement superat, probablement massa formalista, probablement trampós, però que continua deixant una petjada intensa en la memòria dels espectadors.