Dimecres, 29 d'abril de 1998 La sessió prèvia de la premsa del Festival de Canes del 1995, on "Àngels i insectes" es va presentar per primera vegada, va provocar unes corredisses i lluites per la butaca que no es recorden, excepte les del dia de "Pulp Fiction", que ja és història. Podria sorprendre, però no tant. El debut com a director de Philip Haas, amb l'adaptació de la novel.la de Paul Auster "The music of chance", havia deixat un bon record i la sensació de trobar-nos amb un nom important pel cinema del futur. No va decebre, perquè tot i l'aparença immediata de pel.lícula pulcra a l'anglesa, molt ben acabadeta, impecable, freda i tot això, el film amaga un dels discursos més cruels i fantasmagòrics sobre les societats classistes i reprimides de tots els temps.   A més, Philip Haas és un director que sembla recórrer els camins habituals a l'inrevés. És americà, però ha preferit adoptar les limitacions que són grandeses del cinema britànic. Primer va fer teatre, a més amb la Royal Shakespeare Company, que no sembla un ambient fàcil per un home nascut a San Francisco. Després, televisió, amb una inoblidable sèrie de retrats d'artistes contemporanis que va trencar motllos. I finalment cinema, però treballant com si fos sota el microscopi d'un científic. El comportament dels humans ja era analitzat amb escalpel al primer film, aquell "The music of chance" que mencionàvem. El segon, "Àngels i insectes", encara ho fa més evident, amb la redundància que el seu protagonista és, precisament, un naturalista especialitzat en insectes, contractat per una família per endreçar la col·lecció del patriarca.   Tot prové d'un llibre que es diu "Morpho Eugenia" (un títol preciós, substituït pel nom general del conjunt temàtic dels llibres de l'escriptor A. S Byatt, "Àngels i insectes"), una mena de paràbola sobre la condició humana dels anomenats animals racionals. En aquesta fantasia sobre comportaments socials i experiències sexuals en el si d'una família que és com el retrat robot d'una època, les equivalències entre persones i formigues, abelles, mantis o papallones permeten un joc d'ironies extraordinari, a banda d'una realització en què gestos, balls, comportaments, jardins, vestits i pentinats responen a una sarcàstica visió del món, d'un món trasbalsat per les recents teories darwinianes que van capgirar els conceptes cosmogònics i el paper central de l'home en l'anomenada Creació.   La pel.lícula és un plaer constant. El vestuari, com deia, és tot un símbol, i va arribar a estar nominada a l'Oscar. La música, del fidel violinista de Michael Nyman, Alexander Balanescu, respon a aquesta fredor analítica. I Haas, amb l'ajut de la seva dona Belinda, controla fins a l'últim detall de la significació visual i rítmica de les escenes. En el repartiment, més sorpreses. Si el protagonista, Mark Rylance, és un desconegut (no tant, perquè Peter Greenaway el va incloure a "Prospero's Books"), les noies són totes molt especials. Patsy Kensit (que interpreta Eugenia Alabaster) era la doble de Gilda a "Beltenebros", de Pilar Miró. Kristin Scott-Thomas, tot just abans d'"El pacient anglès" i de substituir Emma Thompson en l'encara inèdit nou film de Robert Redford, interpreta la moderníssima Matty. Però no vull oblidar Anna Massey, la filla de Raymond Massey, que recordareu a "Peeping Tom", aquí fent la millor majordoma des de la Mrs. Danvers de "Rebeca".   De seguida veureu que la inclusió d'aquest film en un espai devot de la fantasia com és el "Klaatu" no és una aposta irraonable. Evidentment no es tracta d'un film realista, però no n'hi hauria prou amb això. Doneu-li la volta, recordeu tots els films que s'han fet sobre humans convertits en insectes i accepteu ara un d'insectes convertits en humans, que és una teoria de l'evolució que encara ningú ha pogut plantejar millor.   En aquest sentit, per cert, molt, molt inquietant. Al cap i a la fi, ens diuen que encara no hem sortit del niu...