Dijous, 8 de gener a les 23.00 h Que una pel.lícula de ciència-ficció, de terror, d'angoixa..., en definitiva, que una pel.lícula del gènere fantàstic guanyi un premi important, un Oscar o una Palma d'Or al Festival de Canes, per exemple, és pràcticament impossible. No són temàtiques que corresponguin a les preferències de jurats i acadèmics de tota mena, una colla d'avorrits! De tota manera, d'excepcions, n'hi ha, i "Barton Fink", n'és una.   "Barton Fink" va guanyar tres premis simultanis al Festival de Canes del 1991: el més important, la Palma d'Or al millor film, i, a més, els premis a la millor direcció i al millor actor, John Turturro. D'això, en podem dir un "bàsquet triple", perquè tampoc no és gens habitual que una sola pel.lícula acapari tres distincions en un festival que acostuma a repartir entre molts els seus guardons. Tan clar va ser per al Jurat del 91 que el film dels germans Coen era molt superior a la resta dels que hi competien!   Els germans Coen, Joel i Ethan (el primer, director, i el segon, productor), coautors de cadascun dels seus projectes, van fregar també aquest any passat un nou rècord: ser el primer tàndem reconegut amb un Premi Oscar, per "Fargo". Se'ls va interposar un pacient anglès, però ja havien aconseguit una missió impossible fa 10 anys: que Hollywood reconegués la iniciativa recreadora, l'impacte subversiu i l'humor corrosiu de les seves obres, nascudes des d'una petita independència solitària, ara reconvertida en una miniindústria personal.   Són, també, uns altres dels hereus directes del gran Sam Raimi (que com Roger Corman ocupa el seu temps produint i llançant talents), i amb la progressió que representen "Sang fàcil", "Arizona Junior", "Mort entre les flors" i "The Hudsucker Proxy", per citar una gran part de la seva curta i intensa filmografia, han demostrat idees molt clares i formats molt antitètics, però escrupolosament acurats.   A "Barton Fink" veureu, o us semblarà veure (que mai no és gaire clar què és el que succeeix exactament a la pantalla), una petita història clàssica: la d'un escriptor d'èxit contractat a Hollywood per escriure guions mediocres per a les estrelles dels anys 40 (en aquest cas la del brutal Wallace Beery). Evidentment, s'estavellarà contra l'horterada i manca d'ambició dels productors (i els observadors més atents podran trobar punts de referència en els casos històrics dels Faulkner, Odets o Scott Fitzegarld, que van viure hores amargues a la capital del frau). Però no es tracta d'això ni d'un retrat d'època, ni d'una sàtira del talent enfrontat amb la grolleria.   Es tracta, de fet, de tornar a trepitjar els terrenys del senyor Kafka i de perdre's en un reramón d'absurds, somnis i impossibles, molt negre, on cada escena resulta més irreal que l'anterior, a partir del que s'ha treballat com una reconstrucció més que fidel de la realitat, i de la realitat d'aquell temps. En aquest sentit, els Coen no han treballat gaire lluny dels mons de David Lynch, i hi han posat tanta malícia com un esforç de producció notables.   Sempre han estat uns estilistes, i han estilitzat cada raconet dels films que han fet "Barton Fink" és en la superfície un prodigi. Poques pel.lícules dels últims anys han estat il.luminades amb tanta mala intenció. Resulta depriment, a estones, perquè tot ho és o ho sembla gràcies a la decadència de colors i formes que envolten el desgraciat personatge de "Barton Fink", enfrontat amb un full de paper en blanc en una espantosa cambra d'hotel de papers murals que es desfan a poc a poc, autèntic retrat robot de la majoria de creadors en la majoria de moments de la seva vida. ¿És "Barton Fink" també el retrat robot dels Coen, un autor en dos, pura esquizofrènia, quan han de tirar endavant cada nou projecte?   Però el que avui ens importa és que ens trobem amb una de les poques, poquíssimes pel.lícules de "terror" integral dels últims anys, de les poques realment originals.   No hi trobareu monstres. Ni persones solitàries en plena nit. Ni ensurts. Ni xiscles. Ni morts que tornen a la vida. Ni xucladors de sang. Ni gairebé res del que s'acostuma a trobar en aquesta mena de pel·lícules... A primer cop d'ull és així. Però fixeu-vos-hi bé. Potser us estic mentint i tot això hi és... I més. I més. I més. Més, molt més del que sembla. Si us hi fiqueu, si us deixeu arrossegar, potser us espera l'experiència més aterridora dels últims anys. De ben segur que sí.   Definitivament, "Barton Fink", a banda de tots els mèrits que conté, és un film de terror que us acompanyarà molts dies.