Dimecres, 28 de gener a les 22.35 h Si, com va dir Woody Allen, cal acabar d'una vegada per totes amb la cultura, el que és ben segur és que cal conèixer-la molt bé, i cal tenir una gran cultura. Els grans errors històrics en la destrucció de les inèrcies culturals han provingut de la ignorància: qui no sap, no sap contra què lluita.   Els autors de "Brazil" tenen aquest gran avantatge, saben. Posseïen aquell envejable coneixement enciclopèdic que permet manipular tots els conceptes, referents i influències amb tranquil.litat i molt d'humor. Més enllà del que "Brazil" ens explica, un refregit de mil versions anteriors d'un futur fictíciament realista, el que hi ha és una visió des del futur del nostre passat cultural: literatura, música, cinema, costums, modes, filosofies i organitzacions socials, consumisme i anarquia, lleis i dites populars, tot conviu en un pastitx, en un món suposat que és la seva mateixa degeneració, un compendi amb data de caducitat, una paròdia vertadera. I conviuen en un film que es permet el luxe d'expressar-se amb tots els recursos de l'amalgama, molt controlada i malintencionada.   Parlem de l'humor. Els ignorants, els incults, o pitjor que tots ells, aquells que han decidit ser-ho per mandra a engegar la curiositat, acostumen a menysprear això que diem Cultura amb una riallada grollera. El riure que vol ferir el que s'ignora. El rebot és instantani, i mortal. A "Brazil" hi ha molt per riure. Afortunadament, tot és riure. Un humor, o malhumor (que és una vàlida i valuosa forma d'humor) que se'n fot d'aquesta cultura i altres culturetes, després d'aprofitar-les i exposar-les molt bé.   Entre el desplegament espectacular d'una imaginació (i la fabricació cinematogràfica d'aquesta imaginació) "Brazil" ens deixa babaus. És el film més espectacular, ric, sorprenent, dinàmic i extasiant dels nostres temps. Cada minut i cada pla conté dotzenes, centenars d'històries, efectes, matisos, tots simultanis, i simultanis els pols oposats, el positiu i el negatiu, el pro i el contra, el Jekyll i el Hyde, el cert i l'incert, l'exposat i el demostrat, el tot i la crítica de la totalitat.   "Brazil", és un debat molt divertit i un dels pocs films que han reunit Kafka i els surrealistes de forma global, lliure i afortunada. Però l'avantatge és que no fa servir el cinema com una plataforma per fer un discurs i expressar literària i retòricament unes idees, sinó per provocar la seva percepció, la seva energia, unint imatge i sò com poques vegades abans de l'etapa Terry Gilliam del cinema.   Gilliam (¿cal recordar una altra vegada que era un dels Monty Python i, el que independent dels altres, ha arribat més lluny en ambició i resultats?) ja havia exposat gran part del seu món amb "Els herois del temps". Més tard, aconseguiria amb "El rei pescador" i "Siete monos", per no parlar d'aquella delícia incompresa que és "Les aventures del Baró Munchausen", embolicar més la troca i trobar vies de solució al que semblava un camí sense retorn o continuïtat: després de "Brazil", què més pot fer un artista...? És com començar amb l'Obra Mestra i tancar-se totes les portes...   És clar que "Brazil", film de culte característic, va topar amb un públic reaci a tanta imaginació, pensió o informació. També reaci a riure-se'n tant de si mateix. És clar, arribats al 1998, la podem veure com una mena de retrat robot en procés de desintegració de nosaltres mateixos, i del segle XX. Com a epitafi, i envoltats d'un progressiu augment de pèrdues de llibertat en tots sentits, és com per llençar-se des del terrat. L'angoixa del protagonista, distorsionat per una fotografia agressiva i hiperrealista, ens ha de penetrar fins a l'últim enzim del cos. Ningú se n'escapa. Roger Pratt, el director de fotografia, ho va fer bé. És a dir, dolorós. Però cal dir que els triomfadors de la nit són Jonathan Pryce (formigueta protagonista) i els decoradors Norman Garwood, Keith Pain i John Beard, que en no guanyar l'Oscar van demostrar d'una vegada per totes que els Oscar mai s'han donat bé.   Afegiu Xavier Cugat, Robert de Niro, Bob Hoskins, Tom Stoppard al guió, Michael Palin i l'inconmensurable Katherine Helmond (de pell xiclet digna dels experiments d'un professor guillat com Robin Williams), i rellegiu el que van escriure a "Liberation" l'any 1985: "S'hauria pogut dir "1984 i mig", però és molt més original. Hauria pogut ser un Spielberg, però és molt més brut". Comparar-la amb Spielberg em sembla ben bé un insult.