Brian De Palma continua sent, malgrat tot, l'home que més ha fet pel cinema fantàstic als últims temps. Amb permís dels Carpenter, Romero, Hopper, Craven i Cia, sempre més innovadors, més atrevits en les seves propostes, Brian De Palma és qui ha mantingut ben alta la bandera de cert classicisme de què no podíem ni volíem prescindir. És clar que el primer és decidir si l'acceptem o no entre els realitzadors de Cinema Fantàstic. De la mateixa manera que ens barallaríem una estona per decidir si algunes pel.lícules de Hitchcock pertanyen o no a aquest gènere.. Hi pertanyen, posem per cas, "Els ocells" o bé "Psicosi", però... i "La finestra indiscreta", o "Estranys en un tren"?. La discussió queda oberta per sempre més, i ara no ens entretindrem ni un segon ja que, unilateralment, al "Klaatu Barada Niktó" hem decidit que, ara per ara, un Hitchcock, o un Brian De Palma, tenen lloc entre nosaltres. Un Brian De Palma que no sigui el d'"Els intocables d'Elliot Ness", o bé "Missió Impossible" (tot i que ja em direu si aquest últim no és una fantasia amb tots els drets!), sinó el Brian De Palma que treballava sota les ordres indirectes del Mestre Hitch, l'autor de plaers tan inusuals com "Germanes", "El fantasma del paradís", "Fascinació" o "Vestida per matar", tan criticat per imitador, que finalment fuig decididament cap a altres gèneres i models de producció. Tant és així, que el film d'avui, "Doble cos", que ja té més de 10 anys, va ser el penúltim de l'etapa Hitchcockiana. Més tard només hi tornaria un cop amb "En nom de Caín", tan mal rebuda que no li devien quedar més ganes d'insistir-hi. Quan va rodar "Doble cos", l'any 1984, ja havia començat a trencar amb el passat amb el remake de "Scarface", "El preu del poder". Havia estat discutidíssim quan va presentar "Impacte", i aquells que l'havien adorat li recomanaven renovar els materials de la seva filmografia. De fet, fins i tot un film celebrat com "Carrie" havia fet arrufar el nas als puristes que li havien vist els trucs massa de prop. La mateixa "Vestida per matar", després de la mort d'Angie Dickinson, semblava un bunyolet que tornava a la boca contínuament. Però ell guardava encara una juguesca completa a la motxilla de les idees, i aquesta va ser "Doble cos", un artifici descomunal, divertidíssim, en què ja no és que Hitchcock servís de punt de referència, és que el refeia i se'n fotia sense voler-ho dissimular. És la història d'un actor de tercera, que és un vampir amb claustrofòbia i això el condemna a l'atur. Com el poli de James Stewart a "Vertigo", un poli amb vertigen, insegur, inútil, que tindrà molt de temps per distreure's deixant volar coloms. "Vertigo" és el punt de referència més clar de "Doble cos" , en un seguit de bromes i jocs, a trossos ho és "La finestra indiscreta", a trossos "Perseguit per la mort", a trossos "Marnie" i a trossos, fins i tot, la millor pel.lícula de Brian De Palma, "Fascinació", que ja era un refregit sensacional de "Vertigo". De totes les constants de la llista d'aquests films, la dona amb doble personalitat i el voyeur són els temes que combinen i estripen el que veureu en pocs minuts. Només que si en els films de Hitchcock la falsificació i el vici o plaer de mirar se situaven en el context quotidià de professionals de la llei i l'ordre o de la fotografia, aquí De Palma fa el doble salt mortal sense xarxa i ho planteja des de l'interior del cinema. Requiescat In Pace, Amén. D'aquí a un moment els espectadors del film, o sigui vosaltres , caureu en la trampa de la il.lusió i el desig, de la mirada dels Peeping Tom fatals que som tots. La pel·li és pura trampa, però narrada amb una gràcia divina. La fotografia de Stephen Burum és d'un virtuosisme sense cap taca. Jo li hauria tret els cops d'efecte finals, tan innecessaris i grollers com els de "Carrie". Però tot s'hi val perquè De Palma volia un èxit indiscutible, per problemes de prestigi comercial. Passem full i afegim que a la pel·li trobareu una penúltima broma molt evident. La protagonista, Melanie Griffith, llavors tan sols la filla de l'actriu Tippi Hedren (amb qui n'acabava de rodar una de lleons, "Roar"), no era més que un objecte de desig, grassonet i de nas simpàtic. Un parell d'anys més tard, "Algo salvaje" la consagraria. Aquí, de moment, va provocar els crits d'admiració dels voyeurs vulgars. Els voyeurs a la Hitchcock encara no entenen com va poder néixer una mossa tan terrenal d'una esfinx tan polar com la Hedren. El cas curiós és que, a més, és millor actriu que la mare. Cap geni, és clar. Però és que la Hedren era una negada. Bé, i amb tot això i el desig que De Palma torni a rodar alguna juguesca més, un "Encadenats", un "Recorda", un "Home que en savia massa", per no perdre del tot el costum, que us ho passeu molt bé i comenceu a lligar caps, a trobar tots els punts de referència. No tots són evidents.