Dimecres, 18 de febrer a les 22.35 h   El pare de Rob Reiner, Carl Reiner, és un director estrany, una mica inclassificable, un veterà que ha dirigit pel.lícules ja gran, totes comèdies, molt, molt americanes, i a qui els seus compatriotes van voler comparar, al seu moment, amb Woody Allen (cosa que és una barrabassada que no s'aguanta ni un minut dreta) o amb Billy Wilder (cosa que és una doble barrabassada, tot i que és veritat que tenen un cert gust comú pel mal gust. Però deixem-ho estar). El cert és que durant un breu moment hauríem arribat a creure que Carl Reiner era un director dotat d'un talent especial, i va ser quan va dirigir un dels films còmics més mítics i ben recordats dels primers 80, "Client mort no paga", un dels quatre que va dirigir amb Steve Martin de col.lega, un tàndem que semblava que duraria més però que es va aturar, precisament, a "Dues vegades jo"   El primer va ser "The Jerk", inèdit i estúpid. El segon, "Client mort no paga", mític i superoriginal (recordeu, feia servir escenes crucials de la història del cinema negre per fer-ne una de nova). El tercer, "L'home amb dos cervells", només es va veure al Festival de Sitges, és fantàstic, és Fantàstic i és el millor dels quatre. Finalment, "Dues vegades jo", que continua sent Fantàstic, amb majúscules, va ser un gran èxit i va ressuscitar el vodevil com a idea per fer embogir de riure els espectadors.   La idea és més vella que el mateix cinema: una situació d'equívocs, provocats per un cos on han de confraternitzar dos esperits irreconciliables.Una dona milionària vol sobreviure en el cos d'una dona més jove, però va a parar al cos d'un home amb qui té una relació gens cordial. Aquest home és Steve Martin, sempre tan polidet i repentinat, però amb una capacitat objectable per la mímica. Però quan ell solet ha de representar, alhora, el cos d'un home i el d'una dona, per molt que l'odiem, li hem de dedicar un bon "chapeau".   Com podreu comprovar, hem triat aquest film perquè és Fantàstic, tant com ho serien "El difunt protesta", "El cel pot esperar" o "Adéu, Charlie". Però hi domina, francament, l'element comèdia, o comèdia de disbarats, que té unes característiques molt precises: a més de la situació essencial, trobades inesperades, portes pertot arreu, sofisticació a dojo i algunes catàstrofes controlades. Al guió, que va signar Phil Alden Robinson, el deplorable futur realitzador de "Camp de somnis", se li podria demanar que incorporés més ingredients a mesura que avança la història i la situació inicial comença a fer-se una mica massa familiar. I el recurs de situar Lily Tomlin darrere els miralls per mantenir-la en pantalla quan ha de dialogar amb Martin també resulta un xic facilet i reiteratiu. És clar que aquesta bruixa, aquesta actriu inclassificable i agradabilíssima de debò, és capaç d'arrasar tot el que se li posi al davant. I és ella, precisament, qui mereix tota la nostra atenció, perquè sempre atreu els ulls dels espectadors. Quan és a la pantalla, no importa res.   De fet, som davant d'un producte comercial hàbil, que recicla materials de tota mena molt comprovats en el passat, en què només faltaria la presència de Bette Midler per tombar-nos d'un cop directe a la cara. Hora i mitja desenfadada i amb detalls de virtuosisme interpretatiu. De la banda del Fantàstic no cal afegir res més. De la banda de la comèdia, que no és un Woody Allen ni un Billy Wilder. Però que Carl Reienr s'ho fa venir bé. No demaneu res més.