Tant és així, que el film no va ser pensat per a aquest públic, sinó que va explicar aquesta situació. El protagonista, Alex, és un nano qualsevol del Middle West. Fart i, s'entén, del fàstic de vida, ambient, companys, família, futur i cultura que li han tocat per viure. L'única fugida que es pot permetre és jugar, incansablement, a un videojoc, "Starfighter", amb quèdentifica tots els somnis de superar-se a si mateix i fotre el camp al més aviat possible del racó. Doncs bé, ho aconseguirà: serà pilot, heroi i guerrer, salvarà l'Univers i deixarà les portes obertes a noves aventures (que no van existir, tot s'ha de dir). Gràcies a ell, un grapat d'espectadors n que se li assemblen, del món, també. I van vendre "Starfighter" com a xurros, que aquest era també la pretensió dels productors aliats als d' "Atari", creadors del videojoc. De manera que "El guerrer de les galàxies" no deixava de ser com un espot publicitari caríssim i una droga de disseny total: creava unes necessitats, i t'oferia unes solucions que creaven noves necessitats. El cicle perfecte. Però no és qualsevol bajanada.. És un bon divertiment, amb tot el "descaro" i l'encant de les velles fórmules de la ciència-ficció, que potser mai no haguessin hagut d'abandonar la sèrie B: fer passar l'estona i prou. La pel·li pren com a base d'inspiració Spielberg, i això és inevitable i molt evident. El punt de partida és un dels seus: una comunitat de classe mitjana, una família sense pare, però educada, tranquil·la, benestant. Un noi somiador i una mica solitari. Cels estelats, lluna ...,i una música de Craig Safan que va calcant nota a nota totes les idees d'en John Williams. Fins aquí, poca cosa més. Després ve el capítol mitjans, i els de Nick Castle no van ser els d' Spielberg. Doncs bé, no passa res. Encaramillor. Els mínims estan garantits per un bon equip d'efectes, on apareixen gent coneguda com Darrell Pritchett i Michael Lantieri, i la resta ja la posarem nosaltres amb l'imaginari, que aquesta era la condició fonamental d'estimar el Fantàstic!. Ara, quan tot és més que real a la pantalla,divertir-nosmolt, és clar, però ¿què ens queda per fer a nosaltres? Cada cop som menys protagonistes de les pel.lícules que veiem, i el que "El guerrer de les galàxies" ens explicarà de seguida és com ser-ho. Del film m'agraden força coses. Que té més humor que no heroisme. Que Lance Guest, l'actorprincipal, no és el típic idiota sinó un actor més que decent. Que s'hagi cridat dos superveterans per omplir una part de l'acció... Són Dan O'Herlihy, l'ex "Robinson Crusoe" de Luis Buñuel, embotit en una disfressa de llangardaix digne de "Viatge al fons del mar", i posant molt més humor a la seva interpretació que no a les aparicions que va fer a "Halloween 3" o a dos dels "Robocop". L'altre, formidable, és Robert Preston, tot un caràcter del musical, redescobert i admiradíssim pel seu paper de Toddy a "Víctor o Victòria", i que es va acomiadar del cinema interpretant el Gran Creador Centauri al film d'avui. Amb dos mestres així, no és gens estrany que el noi s'ho empassi tot i voli (com volaria el següent protagonista d'un film de Nick Castle, "Más allá de la realidad"). La llàstima és que finalment es conformarà a tornar a casa, amb la noieta prevista i el panorama de rulots i partits de beisbol a la tele que l'espera. Però seriademanar massa. Si s'acabesssin els nois conformistes americans, probablement tot el cinema fantàstic s'aniria en orris. No els ho desitgem, però és el seu problema. Finalment, un agraïment a Nick Castle, alumne de John Carpenter,
per haver rodat aquest film tan modest i simpàtic. No tothom pot
dir el mateix. |