En la carrera triomfal de George Lucas, especialment com a productor, no tot han estat èxits determinants. El creador de "Star Wars" i de la gran majoria de fantasies contemporànies ha ensopegat més d'un cop, i de tres, amb el rebuig decidit de no tan sols la crítica, sinó del públic, que sembla esperar amb impaciència indissimulada les novetats procedents del seu ranxo Skywalker. "Laberint" va ser una i de les més sonades. Encara no s'ho expliquen, però el fet és que no van calcular amb tota la precisió indispensable on es podien equivocar. "Laberint" va ser com llançar la casa per la finestra aprofitant alguns dels elements més prestigiosos del seu temps. Per començar, el nom de Jim Henson que, a primers dels anys 80, era un altre mag o rei Mides que feia or tot el que tocava. El creador dels Muppets i pare d'un imperi titellaire televisiu que, encara avui dia, dóna uns rèdits incalculables, havia triomfat col.laborant amb el malèvol Frank Oz en un llargmetratge espectacular, "Cristaloscuro", acollit unànimement com un encert i una revolució tant tècnica com argumental. De fet, però, bevia de les mateixes fonts que tornarien a rajar per crear "Laberint": la barreja sempre fructífera de Lewis Carroll i l'"Alícia en país de meravelles", de Tolkien i tots els Hobbits i anells de la llegenda, i d'Ende i "La història interminable". Tres vèrtexs d'un triangle sense més connexions que la creença lliure i desbocada en l'imaginari, el subconscient, el somni i la força creativa dels mites. Tots, Carroll, Tolkien i Ende, componen a parts proporcionals aquest "Laberint", la història d'una nena al rescat del seu germà, que s'endinsa en el territori de la faula feta a mida del seu desig, on només va fallar un element essencial: no adonar-se que la història resultant era massa lúgubre, no gens riallera, no gens ingènua, no gens infantil, per deixar satisfets els espectadors del món, que van fugir espaordits d'aquella proposta aterridora. A més, l'ambició, la profusió d'idees, els milions i milions de dòlars que es van gastar, tot plegat els va fer pecar d'imprudents. A "Laberint" tot és massa, i l'acumulació de situacions, decorats, colors, personatges extraordinaris, en lloc d'una selecció acurada dels que eren millors per fer-los destacar, va provocar rebuig, cansament, com si els espectadors se sentissin desbordats, incapaços de seguir endavant sense haver pogut assimilar del tot el que estaven presenciant. Ara bé, amb la distància del pas del temps i un cop estigueu advertits d'aquest risc, us recomano que mireu la pel.lícula, un dels cims en la integració de realitat i l'anvers, d'éssers humans i titelles, disfresses, decorats a mida i "mate painting", animació i filmació real. La garantia dels Henson (Jim i el seu fill Brian, que també interpreta un paper en el lr film, el de Hoggle) és un segell de distinció. Els ingredients són de primera qualitat, no sempre del millor gust, però de la mateixa eficàcia i convicció. El que no s'imaginaven és que seria el testament de Jim Henson (que deveu recordar que va morir, prematurament, el 1990). Avui dia, el fill Brian manté el negoci dels Muppets i ha fet dos llargmetratges força decebedors: "Los Teleñecos y el Cuento de Navidad" i "Los Teleñecos en la isla del tesoro". Però potser el cor malalt de Jim ho intuïa, i aquesta és la raó dels excessos del film, com si intentés posar-ho tot abans que no fos massa tard. Si és així, l'hi perdonarem. L'altre ingredient clau de "Laberint" va ser David Bowie, el rei Jareth del film, un dolent mig punkie, molt a la moda de llavors, que li permet fer uns numerets histriònics a la mida dels seus seguidors. Bowie va compondre una colla de cançons molt atractives i va demostrar la versatilitat del seu talent: res a veure amb l'actor que ja havia fet "L'home que va caure sobre la terra", "Ziggy Stardust" o "L'ànsia". Es va divertir i ho comunica. Encara que fos abusant de la fràgil Jennifer Connelly, aquella meravella adolescent d'"Érase una vez en América" i del "Phenomena" de Dario Argento, a qui fa pocs dies Isabel Allende va dedicar enceses paraules d'elogi a la Universitat de Barcelona per la interpretació que havia fet a "De amor y de sombras". Una Alícia ideal, que aquí es diu Sarah, enmig del barroquisme desaforat de "Laberint" és com una gota d'aigua pura. La pel.lícula li deu les imatges, i imatges de mirades, més memorables.