Dimecres, 18 de març de 1998 Algú havia demanat que "Psicosi", d'Alfred Hitchcock, fos seguida de dues seqüeles com les que es van fer? Per descomptat que Hitchcock no, que no se'n va ni assabentar ni va voler després aixecar-se de la tomba. Wes Craven no va protestar gaire quan els productors de la New Line van fer punt i seguit a les aventures del seu personatge més cèlebre, Freddy (no cal indicar-ne el cognom), tot i que no deixava d'arrufar el nas cada vegada que algú li demanava una opinió sobre els resultats obtinguts (tot i que algunes eren decents: la quarta, posem per cas). Tampoc no havia de protestar gaire quan es va beneficiar del prestigi que mantenia, superior al dels mateixos directors dels malsons consegüents (i, a més, molt sovint Wes Craven sembla que pensi els seus films com un punt de partida possible de sèries interminables. "Shocker" ho hauria volgut ser, i "Scream" ho està aconseguint. De ruc, no en té ni un pèl, per molt que passegi aquest aspecte seu de professor de filosofia que no ha trencat mai cap plat ni sap de què va això del cinema de por...)   El públic sí que demanava a crits i xiscles més títols de la nissaga Elm Street, i els van tenir, puntuals i cada cop més roïns i estripats. Fins a sis, sempre amb Robert Englund, sempre amb mort i ressurrecció del personatge, sempre amb els atributs corresponents, sempre ben adobats d'efectes especials, sempre de sèrie B, i l'últim, abans del d'avui, amb l'inevitable subtítol increïble de la Mort Definitiva de Freddy. I quinze minuts de 3-D. Apoteosi per a la fireta crispetaire internacional. Només faltava que Wes Craven s'ho deixés de mirar des de la barrera amb aires de superioritat i tornés a prendre el control de la situació. I ho va fer. Va baixar de l'Olimp i va anunciar: "ara us demostraré qui és aquí el senyor de la nit". Un pèl disciplent, sí senyor. Un pèl cregudet. S'ho podia permetre. I va fer "Wes Craven's New Nightmare", 10 anys després de la primera. Una mena d'homenatge i auto-homenatge, i de venjança..., perquè aquest "Freddy" és el de sempre, però no. Els fans es van quedar bocabadats: Mestre Craven acabava de fer pols el personatge. Qui ho havia de dir? Potser més hauria valgut que no s'hagués molestat a tornar! I és que aquest Freddy és cinema d'autor. L'art i assaig dels Freddys. El Fellini vuit i mig dels Freddys. Una pel.lícula sobre el rodatge d'una pel.lícula de Freddy. Només que, és clar, Freddy continua sent ell mateix, lliure com un borinot i fidel a la seva capacitat de controlar l'altra dimensió, sigui la dels somnis, sigui la de la realitat.   Wes Craven vol rodar una pel.li més de Freddy. Amb l'actriu del primer "Malson a Elm Street", Heather Langenkamp. Tots dos n'estan fins al monyo, esclaus de l'èxit, i Freddy es rebel.la. Ara se'l trobaran fins i tot a la sopa, a Los Angeles, enmig del projecte, com un dels personatges d'"El juego de Hollywood", de Robert Altman, personatge convidat més enllà de les aparicions de Robert Englund interpretant-se a sí mateix. Una idea aprofitable, però... massa intel.lectual? Quan els seguidors van assaltar els cinemes disposats a rebre una altra esgarrapada no van acollir felicíssims la proposta. No era exactament una traïció, però sí un disbarat, una desmitificació, una juguesca difícil de pair. La pel.li va tenir un èxit relatiu i va anar baixant en els Hit Parade de seguida. Jo crec que Wes Craven ho va fer amb tota la intenció. Després de mi, el diluvi, va dir. Qui podria tornar a ressuscitar la sèrie? (Però es va equivocar. Freddy no ha dit encara l'última paraula. M'hi jugo el que volgueu!) Qui podria fer tornar en Krugger al fons d'una simple pel.lícula més?   Perquè "Wes Craven's New Nightmare" és un assaig, una mena de dinàmica de grup de creadors i els monstres que porten dins el cap. Un exercici freudià amb tots els ets i uts, un capbussament únic i inèdit en el subconscient d'un cineasta que allibera la seva criatura que, és clar, existeix més enllà de la simple immediatesa del cinema enllaunat i les projeccions en una pantalla.   De fet, dóna un relleu sensacional a un personatge excepcional... Agradi o no, amb aquest film Wes Craven obté el poder de gran Mestre de l'Horror contemporani. Per això se li va concedir, ja fa una pila d'anys, el Premi d'Honor del Festival de Sitges, la Maria de "Metropolis". Si us hi fixeu bé, descobrireu que l'aprecia. La té sobre la taula del despatx. No us ho perdeu!