La mˆquina del temps


Dijous, 15 de gener a les 23.00 h

William Ferrar va ser el dissenyador de l'autèntica màquina del temps, encarregada per Georges Pal als equips de Metro Goldwyn Mayer l'any 1959, un any abans de donar per finalitzada la producció de la que seria finalment l'última pel.lícula de ciència-ficció dels 50, i de l'esperit naïf d'aquells temps.
 
Gairebé 30 anys més tard, Sergi Almendros (un escultor germà de Néstor Almendros, que viu aïllat en el racó més solitari de Catalunya) la va adaptar a la seva manera per crear el Premi d'Honor del Festival de Sitges, que cada any rep un dels genis de la fantasia. Sam Raimi, Ray Harryhausen, Saul Bass o Douglas Trumbull han estat algunes de les personalitats que tenen, ara, aquesta minúscula màquina del temps a casa seva, com a imatge de la seva empenta, de mirar endavant sempre, d'experimentar i fer realitat els somnis propis i els de la col·lectivitat cinèfila.
 
Si no hagués mort el 1980, Georges Pal hauria estat el primer receptor ideal del premi. Tota la seva vida, aquest hongarès valent i emprenedor va creure en si mateix, i va creure, quin miracle!, en el prodigiós món dels titelles, de l'stop motion, i d'aquell Dynamation que uns accepten com obra seva, d'altres com obra de Harryhausen. Però, tant se val! Potser cal anar molt més lluny, als besavis Méliès i Chomon, i veure'ls com una gran família de somiatruites que van anar perfeccionant una mateixa feina artesanal, miniaturista i colossal, tot i que no colossalista. La ciència de la paciència, de crear mil.límetre a mil.límetre, moviment a moviment, la ficció de moviment de la matèria inanimada.
 
Pal va guanyar molts Oscars als millors efectes especials al llarg de la seva vida, a la Paramount i a la Metro. Comptava amb equips tècnics fidels i sacrificats. Seguien al peu de la lletra els seus dissenys i instruccions. Pal ho controlava tot. Posada en escena, fotografia, il.luminació, decorats, vestuari, tot, perquè, en la mesura de les possibilitats tècniques de l'època (anys 50), el públic càndid (que és un gran públic) s'ho cregués no sense veure-ho, sinó veient prodigis en la pantalla. Feia molts anys (a Hongria, Holanda i Amèrica) que era ninotaire. Els Puppetoons li van permetre, cada vegada més, desenvolupar prodigis, i amb films com "Con destino la luna", "La guerra dels mons", "Cuando los mundos chocan" o "El petit gegant" va crear part d'una Edat d'Or de la fantasia on encara estan bevent els dinosaures de Spielberg.
 
"La màquina del temps" (que va dirigir també personalment, contra el que era habitual) havia de ser la seva consagració. I ho va ser. Va triomfar. Va donar diners a cabassos. I ha estat imitada constantment, inclòs un film tan important com "El planeta dels simis" (és clar que Pierre Boulle, l'autor de la novel.la, havia reescrit sense vergonya moltes de les idees de l'original, d'H.G.Wells).
 
Els seguidors de Wells trobareu "La màquina del temps" molt discutible i lliure. És veritat. Fora de la idea base i alguns personatges, Pal va prescindir de l'essència, del pessimisme, de la reflexió sobre el futur d'una societat classista, de la perspectiva que la societat victoriana i la recent revolució industrial havien donat al novel.lista. Pal només volia fer una pel.lícula d'aventures, amb uns ingredients fabulosos. Per això va contractar Rod Taylor com a protagonista, un tipus fort, actiu, atractiu, que no té res a veure amb el científic reflexiu que un s'imagina al Londres de la reina Victòria. És un atleta, no un inventor. I té les de guanyar, per molts Morlokcs que se li posin al davant.
 
Els Morlokcs són els simis d'aquest Planeta de Wells. Caníbals, subterranis, despòtics, tenen esclavitzats uns humans inequívocament lights, rossos, joves, i amb Yvette Mimieux fent encanteris a tort i a dret. Els maquillatges són suculents i fan recordar aquella varietat prehistòrica de retardats de la muntanya contra moderns de la costa de què parlava Sender i protagonitzaven Raquel Welch i companyia a "Fa un milió d'anys". És molt característic. Taylor viatja a totes les guerres del segle XX i arriba fins al 802.701 a bord de l'enginy: preciós, meravellosament animat, que dóna títol a la peli. La resta és pura gola de cinema. Pal hauria volgut fer una segona part, amb Taylor i Mimieux també, ja de vells, molts anys més tard del 802.701. Però havien arribat els anys 60. Kubrick aviat faria "2001" i el món va perdre la santa innocència. Serien Nicholas Meyer i els de "Star Trek" els que recollirien el testimoni. Encara ens quedaven uns quants viatges en el temps, magnífics, per fer.
 
El de "La màquina del temps", però, ens ha de fer tornar cap enrere. A l'espera que alguna cadena de televisió recuperi aquell "Túnel del temps" televisiu amb música de John Williams, fem un flash-back en honor de Pal, mestre i senyor de l'animació més animada.