Dimecres, 15 d'abril de 1998 El 1998 se celebra el 30 aniversari d'un dels films més significatius del terror que encara podem dir contemporani, un dels últims models ineludibles a l'hora de parlar d'aportacions "originals" al gènere. Va ser "La nit dels morts vivents", i tot i que el seu director, George A. Romero, no ha aconseguit mai superar l'impacte d'aquell primer film de la seva carrera, tampoc no ha estat persona d'un sol encert. En la llista de pel·lícules estrenades a Catalunya hi trobem "Creepshow" i "Atracció diabòlica", que contenen idees excepcionals i una precisió exemplar en la posada en escena, cosa que també podem dir del film que avui us presentem, "La meitat fosca", una de les millors adaptacions de Stephen King i una de les millors obres derivades de "L'estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hide", de Robert Louis Stevenson.   Anem a pams. És una història que prové de Stevenson perquè parla del desdoblament de personalitat, i tothom que tracti el tema l'hi deu d'una o altra manera. El personatge principal, interpretat amb concentració magnífica i amplitud de matisos per Timothy Hutton, aquell bon actor que va guanyar un Oscar per "Gente corriente" i que no sempre ha trobat papers a l'altura de les seves possibilitats, és un escriptor que té una vida bifurcada: com a professor i com a autor de novel.les poc prestigioses-ja sabeu, relats de por, d'aquells que es venen en edicions populars i no guanyen mai premis. Però el seu doble literari es negarà a desaparèixer en un moment determinat, i prendrà vida més enllà del pseudònim de Richard Stark, provocant una lluita entre els dos jos del protagonista... I no us diré res més. Excepte que la idea té una base real, una anècdota en la vida de l'incommensurable Stephen King, qui, per si no ho sabíeu -i no dubto que molts de vosaltres n'esteu perfectament informats- durant un curt període de temps, entre el 1977 i el 1984, va escriure també amb pseudònim, concretament amb el de Richard Bachman. L'obsessió dels seus fans per posar-ho en evidència (cosa que podria semblar part de l'argument de "Misery") li va provocar una crisi, que va superar amb prou sentit de l'humor com per arribar a fer públic que Richard Bachman havia mort, finalment, d'un càncer de fans.   La novel·la, per una vegada, té una relació estreta amb la vida de King, i no amb els seus malsons. D'aquest ingredient de pertorbació realista n'extreu Romero una peripècia fílmica plenament irreal, però intel·ligent i amb sentit comú, qualitat que, a vegades, també cal demanar al cinema fantàstic.   Romero i King són dos bons amics. Ho eren des de feia molt de temps. De fet, havien col·laborat plegats en la famosa "Creepshow", però mai havien trobat el material exigible per a una adaptació directa satisfactòria. "La meitat fosca" es converteix, així, en un producte estimat per tots dos, i és evident que ho és. Té qualitats molt intenses, començant per les purament formals, com la fotografia de Tony Pierce-Roberts (que ha estat ni més ni menys que el company de James Ivory en els treballs més reconeguts) o la música de Christopher Young, un compositor molt avantguardista llavors encara per descobrir, avui valoradíssim després dels encerts de "Copycat" i "Homicidi en primer grau ". Els actors també responen: trobareu Michael Rooker, desdint el paper emblemàtic de "Henry" i fent de policia (amb una cara força especial, ja el coneixeu), i Julie Harris, en el paper de Reggie De Lesseps, una veterana excepcional a qui podeu recordar com a promesa de James Dean a "A l'est de l'edèn", o com a veïna de Brando i Taylor a "Reflexos en un ull daurat".   Però jo no em referia al bon treball professional de tècnics i actors, sinó a l'estil que imprimeix Romero, molt segur del que explica i de la tonalitat severa que mereix una història tan torturada. Lluny dels efectes grandiloqüents i plenament justificats d'altres vegades, fa un film elegant, introvertit, molt inquietant, on els moments d'impacte (com les escenes dels ocells...les millors en l'especialitat des del film de Hitchcock) puntuen els moments estrictament oportuns, dosificant-los i fent-los doblement efectius.   Per resumir-ho en poques paraules: un Romero seriós, com ho va ser "La nit dels morts vivents". O com va dir la publicitat del 1993, una bona raó per témer una altra vegada la foscor...per si ho havíem oblidat...