Obsessi—


Dimecres, 4 de març a les 22.35 h

Ens permetrem algunes confessions personals, perquè tots tenim secrets que un dia convé fer públics. Alguns d'aquests secrets són aquelles pel.lícules que no són magistrals, que sabem que no són perfectes, que sabem que no tenen més que una importància relativa, però que ens estimem profundament i que situaríem al nivell dels títols més celebrats de la història del cinema. Quan vaig veure per primera vegada "Obsessió" al cinema Alexandra de Barcelona, vaig saber immediatament que ocuparia per sempre més un lloc destacat en els meus records de felicitat com a espectador. El perquè és més difícil d'explicar, és millor que no es pugui explicar de cap manera raonable. Però, en tot cas, sí que us puc mencionar moltes petites raons de pes i una anècdota. El film es desenvolupa en dues ciutats tan diferents i personals com Nova Orleans i Florència, i, quan vaig visitar Florència, vaig anar a la recerca de l'església on té lloc una de les escenes clau d'aquest film, San Miniato al Monte, que existeix i per fora és pràcticament com la de la pel.lícula, però per dins no hi té res a veure, com era d'esperar, tot i que un encara somia que el fresc de les dues Madonnes existeix, i que a la llum de les espelmes Geneviève Bujold continua treballant en una restauració que ha d'optar per la destrucció d'una obra d'art a fi i efecte de restituir-nos una altra de més antiga.
 
Aquesta és una altra clau del film, com de molts dels films de Brian De Palma. La frase que es diu en la pel.lícula i que justifica la seva addicció a Hitchcock és intencionadíssima: "Cal reconstruir el que és bonic". Ho diu Cliff Robertson, que, com el James Stewart de "Vertigo", ho deixarà tot per refer un mite femení, un somni, una addicció, una obsessió. "Vertigo" és l'ànima motriu d'aquest film bellíssim, romàntic, novel.lesc, narratiu i fulletonesc. També, i molt, "Rebeca". I "Recorda". I "Crim perfecte", molts Hitchcocks per a un director que amb "Germanes" havia jugat a la perfecció el joc de reconstruccions del Mestre, però que mai més faria una referència al model tan perfecta com a "Obsessió", que és una obra mestra individual, per molt que "La fúria" o "Doble cos" siguin notables. O que "Carrie", filmada tot seguit, fos un èxit d'influència superior.
 
Aquell any 1977, l'any de la seva mort, Bernard Herrmann (el genial compositor de "Vertigo") signaria les dues últimes partitures, recuperat per De Palma com ho havia estat per Truffaut (els dos admiradors més rellevants del Gran Gros), aquesta i "Taxi Driver". Totes dues serien finalistes a l'Oscar, i totes dues el mereixien, però perdrien davant "La profecia", de Jerry Goldsmith, una competència inoportuna. Curiosament, tots dos films van ser escrits per Paul Schraeder, en el punt més alt com a guionista. Però és que és inimaginable que "Obsessió", amb talents com aquests, o Vilmos Zsigmond a la fotografia, o els mateixos actors seleccionats (Robertson mai havia estat o mai més tornaria a estar tan bé) fos un film irrellevant.
 
De tota manera, Herrmann és qui mana. La música és un autèntic poema simfònic, que arrossega, impulsa, reté, cargola, amaga i fa explotar l'acció, els amagatalls de la història, les passions dels personatges, les seves il.lusions i tragèdies. Un vals sensacional, el tema d'amor del film, defineix el caràcter circular de tot el film, que comença on acaba, com la mateixa admirable panoràmica circular al cementiri de Nova Orleans que permet al director plantejar un salt temporal de dues dècades amb una elegància semblant a la del Kubrick del "2001".
 
Aquesta elegància virtuosa de realització es fa perdonar, fins i tot, allò que habitualment rebutjaríem. El final de tot el clímax es produeix amb una escena rodada a càmera lenta, un artifici que poques vegades pot ser perdonat. Aquí és indispensable: la retenció del temps, mentre la música també es desfà i desharmonitza tota la intenció, ens aboca a la desintegració de tot el que havíem cregut fins llavors, a la revelació final, tramposa, immillorable.
 
Romàntica, malèvola, incestuosa, fràgil com el personatge de Sandra Portinari, irreal com el Ponte Vecchio de Florència, reveladora com les espelmes que cremen en silenci a San Miniato al Monte, culta com les cites de Dant, "Obsessió" és encara el film únic dels anys 70, on ningú rodava pel.lícules d'aquest estil, un film que atorga noblesa al Fantàstic, se sotmet a Hitchcock i n'aprofita les lliçons per mantenir-nos una vegada més clavats a la butaca fins a l'últim segon, fins que no s'hagi extingit l'última nota de la seva partitura magistral.