Dimecres, 6 de maig de 1998 Sempre m'ha fascinat la personalitat del director, guionista i novel.lista Nicholas Meyer, una de les aparicions en què més vaig creure l'any 1979, quan va realitzar "Els passatgers del temps" i semblava destinat a una carrera molt original i innovadora, encara que finalment no ho va ser tant.   De fet, sabíem que com a novel.lista havia escrit dues obres rellevants que prenien l'Anglaterra victoriana com a motiu per a fantasies basades en personatges reals, resoltes sense cap idolatria i amb una imaginació que feia definitivament bona la dita aquella del "si non é vero, é ben trobato". Fixeu-vos-hi: una es deia "Horror a Londres" i feia treballar junts Oscar Wilde, Bram Stoker i George Bernard Shaw en la resolució d'un assassinat. L'altra, "The seven per cent solution", proposava una idea semblant: Sherlock Holmes i el doctor Sigmund Freud eren les dues llumeneres que col.laboraven fent servir el seu raciocini genial per resoldre un cas. Per cert, aquesta segona novel.la es va convertir en pel.lícula l'any 1976, dirigida sense gràcia per Herbert Ross, amb Nicol Williamson i Alan Arkin interpretant els dos personatges, i amb un guió del mateix Meyer... tan, tan bo, que el film va ser, malgrat tot, fascinant, i Meyer va ser finalista a l'Oscar.   Totes dues novel.les van ser publicades a Espanya, i si encara les podeu trobar, us les recomano. Són absolutaments delicioses.   Ves per on, finalment Nicholas Meyer va dirigir cinema i va debutar amb "Els passatgers del temps", en què es juga amb una idea semblant: que H.G.Wells persegueixi Jack l'Esbudellador amb la màquina del temps (que ja no solament és la seva invenció literària, sinó real) des del Londres del 1895 al San Francisco del 1979. Una idea que el mateix Meyer reaprofitarà en un dels més interessants episodis de la nissaga cinematogràfica de "Star Trek", que ell mateix va dirigir, a més de la segona, aquella titulada a Espanya "Aquel país desconocido", la de les balenes i el missatge ecològic.   Però si deia que Nicholas Meyer m'ha desconcertat és perquè un home d'aquest talent, després d'un debut tan esplèndid, s'ha dedicat a un cinema de tercera inaprofitable, malgrat l'èxit obtingut amb "El dia després", que era molt dolenta, certament, i amb títols encara inferiors com ara "Voluntaris" i "Espies sense fronteres", d'una manca d'ambició només comparable als resultats artístics, molt vulgars.   Tot això és un desengany, però no treu mèrits a'"Els passatgers del temps", una magnífica variant sobre la mateixa novel.la de Wells, "The Time Machine", origen d'aquell preciós film de George Pal que ja vam oferir al "Klaatu". L'any 1979, quan va ser realitzada, el cinema fantàstic vivia del somni de "Star Wars" i mirava un futur ple d'efectes visuals i aventures a les gal.làxies. Res no feia preveure que pogués sorgir una fantasia decimonònica com aquesta, amb personatges vestits de tweed. Però tot i així va convèncer. És una aventura simpàtica, plena de diversió, amb l'afegit de qualité d'una banda sonora de Miklos Rozsa, que l'envernissava amb un toc belle époque ideal (per cert, un dels últims treballs del músic de "Ben hur" i "La vida privada de Sherlock Holmes", aquella meravella de Billy Wilder amb què, per cert, té més d'un punt de contacte, i no només literari).   Sí que és cert que el director debutant no sempre manté el mateix to (les escenes dels policies són un pèl insuficients) i que prescindeix d'un factor fonamental: aprofitar la mentalitat social de Wells, plantejada al bon començament del film, per permetre una visió irònica de la vida del futur.   Però no importa. El viatge de Wells permet molt sentit de l'humor, emocions i fins i tot una ben encaixada anècdota sentimental (en què Malcom McDowell i la extraordinària Mary Steenburgen viuen en pantalla la relació que mantenien en la vida real), mentre David Warner ens delecta amb un dels seus dolents integrals (per cert, aquest Jack l'Esbudellador es diu Stevenson, clar homenatge i poti-poti amb l'escriptor del Doctor Jekyll), entre els quals l'últim i no el millor ha estat el majordom que prefereix ofegar-se per tal d'eliminar Leonardo Di Caprio a "Titanic".   Rellotges enrere, i un salt endavant per començar a fer temps com a passatgers del "Klaatu"...