"Peeping Tom" és un regal del cinema, una de les mostres més contundents de les seves capacitats. L'obra definitiva d'un home que ja ens havia regalat ben bé una dotzena de tresors abans del 1960: "Narciso Negro", "Las zapatillas rojas", "El ladrón de Bagdad", "Colonel Blimp", "Els contes de Hoffman", "A vida o mort" i més encara. Fins i tot el film immediatament anterior, una bestiesa descomunal que es va dir "Luna de miel", rodada a Espanya amb el ballarí Antonio, amb Ludmilla Tcherina, i amb decorats de Rafael Durancamps, va demostrar que l'espanyolada més infame podia ser una obra d'art, com sempre en Powell, per l'expressió del color, l'infinitessimal ritme visual o la personalitat dels ambients fantasmagòrics que hi intervenien fins en les històries més reals de la seva filmografia. Una de les favorites de Martin Scorsese, que no s'ha amagat mai d'intentar aplicar als seus films alguns dels conceptes visuals més intransferibles de Powell. Efectivament, després de rodar "Luna de miel" a Castella i Andalusia, Powell volia fer una biografia de Freud, però el projecte de John Huston i Sartre se li va avançar. El tema dels somnis i de la psicoanàlisi és constant en la seva filmografia, encara que sigui de trascantó, i la bomba que havia representat feia molt poc "Psicosi", d'Alfred Hitchcock, el va impulsar a tractar en una pel.lícula les pertorbacions edípiques, però com mai abans ni després s'ha gosat tornar-ho a fer. "Peeping Tom" és un home que filma. Ell havia estat filmat, observat sempre pel seu pare, com a conillet d'índies d'uns experiments que són la crua veritat última del fet cinematogràfic. La mirada sobre la por, el sadomasoquisme de la relació entre el creador, la càmera i el que és filmat, troba una variant genial en el desenvolupament de la història d'aquest personatge patètic, retrat robot dels nostres dies on tothom ho vol saber tot de tothom, ho vol veure tot de tothom, on la fotografia determinada, posem el cas de Lady Di morta dins d'un cotxe, és l'objecte més valuós per a aquest exercici de pornografia permanent exercit des de casa, des de la pantalla de la televisió, de la xafarderia, del morbo, de la insanitat, del vampirisme, de Saturn devorant els seus fills, del canibalisme que ens envolten. "Peeping Tom" es va avançar dècades al que acabarien esdevenint les imatges rodades per una càmera, i Michael Powell, en un exercici d'autoinculpació de gran noblesa, va arribar a protagonitzar el paper del pare del protagonista (i així el veureu d'aquí a una estona), fent servir al seu propi fill per interpretar-lo en la seva infància. Pel.lícula d'horror absolut, insuportable, essencial, va ser anatemitzada per la crítica i els espectadors anglesos del 1960, precisament per l'honesta actitud de Powell de no exercir cap dret moral sobre aquest Peeping Tom, monstre però sobretot víctima de tots, per no haber-lo condemnat amb un final corrector, per haver fet el que ell entenia, encara que sembli mentida, com un film tendre i romàntic sobre el director absolut, Déu, gran tècnic de les emocions, inclosa la por definitiva. Otto Heller va fer la fotografia de "Peeping Tom". No tinc paraules per elogiar-la. Gràcies a ell, el Cinema va mirar per primera i única vegada al Cinema dins del Cinema. El fill del director d'orquestra Karl Bohm, del mateix nom, va arraconar els Prínceps de sacarina que havia fet sempre a les pel·lis de "Sissi" per aprofundir fins a límits insuportables en el dolor i la vergonya. L'última escena del film és la seva remissió definitiva. I Brian Easdale, que ja havia fet ballar les sabatilles roges amb la seva música, torna a fer ballar la protagonista d'aquell film, Moira Shearer, en el que sembla una escena de concessió, però ben aviat demostra que és una de les més cruelment refinades del film. No cal afegir-hi res més. "Peeping Tom" és d'una bellesa inaudita. Com a tal, terrorífica. Terrorífica, doncs, per partida triple. |