Dijous, 4 de desembre a les 23.00 h Fa un parell de mesos Douglas Trumbull va ser un dels grans protagonistes del Festival de Sitges. Seguint la línia dels últims anys, el Festival va decidir concedir-li el Premi d'Honor, una reproducció lliure de la Màquina del Temps del film protagonitzat per Rod Taylor, realitzada manualment per Sergi Almendros, que reconeix la creativitat de noms essencials per a la història del cinema fantàstic, com ho han estat Saul Bass, Ray Harryhausen o Sam Raimi. Trumbull la mereixia, no tan sols pels encerts i la seva influència en el món dels efectes visuals, sinó per la seva tasca actual a favor del reciclatge urgent dels formats de projecció cinematogràfica i de la integració dels espectadors en les emocions bidimensionals d'una pantalla. Douglas Trumbull ha fet una carrera curta en títols i ambiciosa. Ha estat darrere els films més influents i les imatges més imitades dels anys 60 i 70. Ha creat els mons visuals de "2001", "L'amenaça d'Andròmeda", "Encontres en la tercera fase", el primer dels "Star Trek" i "Blade Runner". Mai no s'ha autoimitat. Sempre havia anat un pas més endavant que tothom. I quan va deixar els llargmetratges convencionals i la direcció, s'ha dedicat obsessivament als projectes de Showscan, un invent visionari propi, a la recerca de fer sentir els espectadors que poden integrar-se físicament en l'acció de les pel.lícules i ser els seus protagonistes. És a dir: Douglas Trumbull és dels que creuen que el cinema tal com l'hem conegut fins ara (una pantalla plana, 2 dimensions, un públic formalment assegut davant com en el teatre, distanciat, fora del somni) és decimonònic, condemnat a desaparèixer. Potser té raó. De fet, els progressos constants en tecnologia de la imatge, en la precisió del so, a crear pantalles de cinema descomunals que omplin tot el camp de visió, van encaminats cap al mateix destí: una integració definitiva de l'home i la ficció, encara no resolta, és clar, però molt més avançada en els parcs temàtics, en els espectacles Universal o Disney, que en els cinemes urbans. De fet, després d'una primera experiència memorable com va ser "Naus silencioses" (un petit i encantador tractat de ficció futura sobre el naturalisme), el segon i últim film que ell personalment va dirigir, volia apuntar molts aspectes d'aquesta ambició. És el film que veurem avui: "Projecte Barinstorm". El va rodar el 1983, un any després de "Blade Runner", quan ja havia decidit aparcar la seva carrera com a fabulista d'efectes visuals. Havia de ser un projecte per demostrar les possibilitats High Tech del Showscan, un sistema que combina les imatges en relleu amb uns sistemes centrífugs a les butaques del cinema, per catapultar els espectadors dins les sensacions i accions de la pel.lícula. Finalment, "Projecte Brainstorm", rodada en 70 mm, va ser exhibida pel sistema convencional, perdent gran part dels seus atractius (que encara es perden més via televisió, no us hem d'enganyar, en què, per exemple, tots dos formats de projecció de la imatge, més petita en les escenes reals, molt més ample en les imatges mentals, es perden completament). Això posa de manifest les febleses argumentals. Perquè la tipologia dels personatges és molt primària i la història dramàtica insuficient, per no dir innocent. Ara bé, cal situar-ho tot en el context precís. Veureu la història d'uns científics lluitant per cloure un experiment que permet transmetre pensaments i sensacions dels 5 sentits als 5 sentits d'una altra persona. En la seva lluita heu de llegir la mateixa lluita de Trumbull pels seus projectes tecnològics. I assistir a l'enlluernador espectacle sensorial que pot arribar a visualitzar el moment de la mort, que ha estat el mateix esforç de "Línia mortal", d'algun "Poltergeist" o d'"Altered States", de Ken Russell. Sense oblidar algun acudit pervers, com el de l'home que roba l'invent per fer-lo servir d'incentiu d'onanismes individuals (excel.lent preàmbul a actuals vinculacions del vídeo i del sexe). A més de l'interès històric, aquest film va tenir una colla de mèrits. Destacaré sobretot una de les bandes sonores més sumptuoses i atrevides de James Horner (que en les escenes de música de cambra domèstiques de la família de Natalie Wood aconsegueix passatges lírics d'una bellesa insuportable). També la fotografia de Richard Yuricich, productor associat de Trumbull; però quedarà molt malmesa en la ridiculesa de la proporció televisiva. Del repartiment, un Chris Walken abans de convertir-se en secundari tèrbol i la tragèdia de Natalie Wood, que va morir durant el rodatge, i va obligar els productors a demanar a la seva germana Lana Wood (que havia fet ocasionalment d'actriu a "Diamants per a l'eternitat", per exemple) a doblar-la en certes escenes de conjunt. Però qui està molt bé de debò és Louise Fletcher, la guanyadora de l'Oscar 1975 per "Algú va volar sobre el niu del cucut", esplèndidament madura i amb una escena dramàtica letal absolutament impactant. 14 anys després, "Projecte Brainstorm" és una curiositat amb data, però un homenatge obligat d'admiració a un creador que mai no està del tot content amb el cinema com és: Douglas Trumbull.