Quins personatges poden seure davant d'un orgue i fer música com uns faraons, afinin o no, demostrant una dignitat, un savoir faire, un saber estar més enllà de les insignificances de la vida terrenal? El James Mason que va fer de Capità Nemo n'era un. Un altre, el Lon Chaney o el Herbert Lom del Fantasma de l'òpera. El tercer... Phibes... o bé, Vincent Price, a qui haurien d'haver demanat d'interpretar el personatge cada any durant la resta de la seva vida, per escriure més ratlles d'un llibre d'honor que només s'obria per a ell: el llibre dels millors actors, o del millor dels actors. Va existir un segon Doctor Phibes, el que veurem avui (i un tercer d'apòcrif i no menys divertit, "Teatre de Sang"), però si els productors haguessin estat més intel.ligents, avui dia 20 films més del Doctor Phibes serien un tresor irrenunciable, l'apoteosi i la resurrecció dels films d'episodis de l'època del cinema mut, que és el que, al capdavall, s'assembla més a aquesta segona història, ambientada directament en el territori ja no del Fantàstic, sinó del Fantastique, que no és el mateix, com la "Tomba Índia" de Fritz Lang i tots els Fu-Manchús del món, massa absent del cinema (fins que l'any vinent Àlex de la Iglesia, en un gest d'intuïció que l'honora, el faci ressuscitar... esperem que acompanyat de Christopher Lee... però aquesta és una altra història). Bé, doncs, Phibes torna, idèntic a si mateix, tràgic encara, sempre pertorbat pel record i l'adoració de l'enyorada Victòria, sempre amb el suport de la fidel i com ell indestructible Vulnàvia (tot i que ara ja no la interpreta Virginia North, sinó la molt menys interessant Valli Kemp). Els càstings no estan mai del tot garantits... però això sí, reapareixen els actors Hugh Griffith i Terry Thomas fent altres personatges, el que no deixa de ser un embolic. I és que no és el mateix deixar passar un any que una setmana, com nosaltres, entre pel.lícula i pel.lícula. Haureu de fer l'esforç mental de no recordar-los com el rabí i el Logstreet del primer Phibes. Ara són Ambrose i Lombardo, genials, res a veure... Torna, doncs, Phibes i torna a Egipte. Perquè ara se'n va a la terra promesa, a la recerca de l'elixir de la resurrecció i l'eterna joventut, de l'omnipotència de què és mestre, amb tot el decorat, l'orgue, els autòmats que haurien fet feliç el Laurence Olivier de "Sleuth", el cos de la dona, reconvertit en un Tristany macabre a la recerca de la Isolda de l'Art Nouveau, com si viatgés a l'interior del Palau de la Música Catalana, o de les pintures de Gustave Moreau, o del castell encantat antic del Tibidabo, o de les follies d'El Molino del segle XIX. Sacerdot d'una estranya religió que barreja el gregorià amb la cançó d'"El mag d'Oz", sempre vencedor de la incompetència llegendària de Scotland Yard, però això sí, amb un enemic de soca-rel. Recordeu: l'enemic ha de ser important, perquè l'heroi ho sigui més. Aquí trobareu l'actor Robert Quarry, esplèndid i a punt d'oferir-vos (d'aquí a un parell de setmanes ) al "Klaatu Barada Niktó" un díptic que el va fer cèlebre als Estats Units: "Comte Yorga el Vampir" i "El retorn del Comte Yorgia"?? Aneu parant taula... Una bogeria sensacional que va merèixer premis de tota mena, inclòs Price, al vell Festival de Sitges. Que ens permet assaborir uns minuts amb l'altre Príncep, Peter Cushing. Que duu definitivament la imaginació al poder, i que us farà riure, sense parar, hora i mitja. Alerta! No riure com qui riu amb les "albóndigas en remojo". És clar, és una altra manera de riure. De riure, amb intel.ligència i un punt de malevolència. Perquè aquest Phibes no és més del mateix. És encara millor. I li dediquem a en Roc Villas, que segur que no s'ho perd i sap de quin "delicatessen" estem parlant i que aquesta nit el "Klaatu Barada Niktó" també se superarà a si mateix.