Dimecres, 8 d'abril de 1998   Aquest director, que mai ha guanyat l'Oscar, com Hitchcock, per cert, com Fritz Lang, com Orson Welles, com alguns i molts dels millors creadors de cinema absolutament únics i personals, es diu Stanley Kubrick. Al mes de juliol farà 70 anys, i si no fos per la seva radical independència dels cànons industrials habituals poques pel.lícules més faria després de l'"Eyes Wide Shut", que encara roda després de més d'un any, i que potser podrem conèixer cap al desembre del 1998, o potser del 1999? És clar que, si tenim en compte el ritme habitual del seu treball, com a molt podrà afegir dos o tres títols més a una filmografia de 13 films entre el 1953 i l'any vinent. Una filmografia coherent, però dispersa, on cada títol és únic i, sovint, definitiu. L'última paraula en cinema de romans, en ciència-ficció, en allegats contra la guerra, o en el Gran Melodrama sexual a l'americana. Estem parlant d'"Espàrtac", de "2001", de "Senders de glòria" o "La jaqueta metàl.lica", i de "Lolita", és clar. Obres mestres, una darrere l'altra, enmig de les quals destaca "Dr.Strangelove", del 1963. Com a obra mestra. Com a farsa. I com a ocasió única, quan Hollywood va preferir premiar amb l'Oscar un magnífic director conformista anomenat George Cukor, abans de beneir l'autor radical que acabava de destrossar la paranoia agressiva del patriotisme ianqui.   La recent política de Bill Clinton i Cia. sobre l'Iraq, l'evident desengany de no haver pogut esclafar aquell país amb una demostració massiva del seu potencial bèl.lic, tot ens ha fet pensar una altra vegada en les situacions de bogeria que explica el film, on la gent que té el control de les armes atòmiques semblen una colla de sonats, i són una colla de sonats més reals que a la vida real.   Que "Dr. Strangelove" faci riure no és més que la genialitat final de Kubrick. Quan les bombes atòmiques cauen sobre el planeta i Vera Lynn ens canta un clàssic de la 2a Guerra Mundial, "We'll Meet Again" (és a dir, "germans, ens tornarem a trobar tots en un món millor"), sabem que és el gag més tenebrós de la història del cinema, i que la destrucció de la Terra (tal com ens ha estat anunciada en el 80% del cinema de ciència-ficció) ja no és obra més que d'un present que voldríem irreal: l'Home sap que ha preparat el terreny per la seva autodestrucció. L'home no solament no vol ni sap aturar-ho, sinó que ho deixa a les mans de l'home que necessita destruir per justificar-se, el soldat, el polític soldat. Cínica, perversa i clarivident, del 1963 fins ara (35 anys més tard) no ha perdut ni una engruna de la seva força, de la seva audàcia ni de la seva veritat. "Dr.Strangelove" sembla rodada ahir mateix.   La novel.la original ( "Red Alert", de Peter George) importa poc. Kubrick, amb el suport d'un productor associat de nom Victor Lyndon (res a veure amb en Barry), el decorador més fidel del món, Ken Adam i aquell Terry Southern, escriptor, capaç d'originar els deliris psicotrònics de "Barbarella" o les rucades pseudohippies d'"Easy Rider" (un altre boig perillós), estableix una partida d'escacs monumental, semblant a la jugada pels personatges sota el plànol militar de la sala de reunions al Pentàgon, com en un d'aquells jocs de barcos (tocat, enfonsat, etc...), on cadascú de nosaltres decidim per intuïció i caprici l'enfonsament d'un creuer o un submarí enemic. Una partida d'escacs dominada pel delirium tremens de George C. Scott (pitjor que el Rod Steiger de "Mars Attacks", un film que li deu moltíssim a Kubrick) i la seva fúria massacradora, o per la triple aportació de Peter Sellers, en la millor interpretació que mai va fer, amb permís del també transformista Clouseau. L'estúpid soldat anglès Mandrake, un vestigi dels cavallers antics de la guerra. L'incompetent president Muffley, tota una declaració de principis de l'home polític en mans dels soldats. I el sinistre doctor Strangelove, monstre de Frankenstein fet a trossos d'epilèpsies feixistes, amb un braç disposat a disparar-se tot sol cap amunt tota l'estona... són tres caricatures sensacionals en què es recolza la lucidesa del director. I el terror del film, clarament terrorífic.   Però una imatge és definitiva per entendre "Dr.Strangelove". Immediatament abans del gag final, abans de l'explicació, la bomba caurà amb Slim Pickens assegut al damunt, jugant als cowboys i al rodeo, esport patriòtic i viril, orgasme del mascle americà. Cavalcar sobre la bomba atòmica abans de carregar-se el món. Es pot somiar una heroïcitat millor...?