Cobreix tota mena d'especialitats en l'àmbit dels transports, des de transports altament qualificats (de materials perillosos o d'obres d'art) fins als de summa urgència, servei de limusines per a VIPs o missatgers de porta a porta.  

Darrerament, han adquirit cinc avions CN-235 i l'antic i petit aeròdrom de Camporan, que va ser construït pels Aymerich l'any 30.  

Perquè, fundada per Isidor Aymerich el 1930, diuen que ALA TRANSPORTS és la primera companyia de transports aeris privada que hi va haver a l'estat espanyol. De fet, el nom d'ALA correspon a les sigles d'Aymerich Línies Aèries.  

Els Aymerich vénen d'indians que van fer fortuna a Cuba i la República Dominicana, que van comprar nombroses terres al Maresme i que, tradicionalment, viuen de les rendes. Eren mecenes, propietaris d'algun notable edifici modernista dels quals avui dia presumeix la ciutat de Barcelona. Si l'Isidor va fundar la companyia aèria, va ser més per la seva afició snob a pilotar aeroplans que no pas per la necessitat de fer negocis i d'ampliar el seu patrimoni. Pel que sabem, no va ser mai un bon negoci, l'ALA TRANSPORTS. Sobretot perquè el transport aeri, a Espanya, era monopoli de l'estat i, per engegar l'empresa, van haver de recórrer a influències polítiques (i esperar la fi de la dictadura de Primo de Rivera el 1930) i a trucs legals que permetien la formació d'un ens que, fet i fet, era subsidiari del monopoli estatal. L'Isidor Aymerich, però, va tenir la seva companyia aèria i es va quedar tan content. Caprici de rics.  

En esclatar la guerra civil, l'exèrcit republicà va confiscar tots els avions de la companyia i els va habilitar per al combat, i també el camp d'aviació de Camporan, construït per la família. Tots els aparells van ser destruïts en combats aeris o durant un bombardeig terrible que va patir l'aeròdrom el 1937.  

Desprès de la guerra, el fill d'Isidor Aymerich, Pere, tenia 16 anys i va anar a estudiar a l'estranger.  

L'Isidor somiava refer la seva flota d'avions i, amb vista a reconstruir l'imperi perdut, va decidir de mantenir l'empresa de transports, de moment, per via fèrria. Tenia contactes internacionals des d'abans de la guerra, sobretot amb Alemanya, i va muntar un servei de transport de materials especials (molt fràgils o molt perillosos o molt valuosos, com combustibles, obres d'art o manufactures delicades). Per això va adquirir vagons de tren i va contractar enginyers que inventessin sistemes de protecció. Va lluitar contra la precarietat i la ineficiència de la RENFE i, a causa de la diferència d'amplada de via d'un país i l'altre, es va haver d'associar amb una companyia de transports francesa, la CTSG: Compagnie des Transports Spécials Gauloise.  

El vell Isidor Aymerich va morir el 1954, a l'edat de 59 anys. Aleshores, el Pere Aymerich (31 anys) va prendre les regnes del negoci. Fins aquell moment, ALA TRANSPORTS era especialista en trameses especials per ferrocarril. El Pere va decidir comprar camions i iniciar el negoci per carretera. Resultava molt arriscat, pel mal estat de les carreteres en aquest país però, com ell deia, pitjor estaven els ferrocarrils quan el seu pare s'havia llençat a l'aventura i bé que se n'havia sortit.  

A principis dels 60, ja era normal veure pertot arreu grans camions amb el distintiu d'ALA TRANSPORTS negre sobre blanc; les dues as d'ALA adornades amb aletes. El Pere Aymerich va aixecar el que avui dia és un gran imperi del transport en el nostre país.  

El Benjamí Aymerich va néixer el 1948, a Barcelona. No es va poder fer càrrec efectiu del negoci fins el 1986, en què va morir el seu pare, Pere, a l'edat de 63 anys (els Aymerich no son proclius a la longevitat). Fins aleshores, havia estat un segon de bord a l'empresa, el fill d'un amo molt dèspota que menyspreava totes les idees que no se li haguessin acudit a ell.  No van congeniar mai, pare i fill.  

En morir el vell patriarca Pere Aymerich deixava totes les terres i la gran empresa de transports al seu fill Benjamí.  

Va ser el fidel empleat Salvador Borés qui va adquirir, amb gran sacrifici de l'empresa, els cinc avions de transport i l'antic aeròdrom de Camporan; així pretenia tornar als orígens d'aquelles Aymerich Línies Aèries amb què va començar tot ara fa 68 anys.