El 1977 s'em va presentar l'oportunitat de treballar en l'adaptació televisiva de Mirall trencat de Mercè Rodoreda. És una gran novel·la, tranquil·lament homologable amb les millors de la narrativa moderna universal. Abans de fer res en vaig parlar amb la mateixa Rodoreda, ella va donar la seva benedicció, il·lusionada, al projecte, i alegrement vaig tirar endavant. Vaig fer un esquema del contingut de cadascun dels capítols i vaig passar els tres primers a l'autora. Hi va fer alguna correcció, de paraula em va donar determinades indicacions, i, així, la seva excessiva benevolència em va permetre de continuar la feina. Però, de sobte, el projecte va quedar aturat. Fa tres anys vaig treure la pols a aquell vell projecte, i a Diagonal TV ens vam entusiasmar amb la possibilitat de dur-lo per fi a terme. I després, tant TV3 com la Generalitat de Catalunya, i més tard, Vía Digital, es van mostrar decidits a tirar endavant aquesta adaptació.

El meu respecte i afecte per l'escriptora desapareguda fa anys em van dur a portar sol tot el pes del guió. M'hi volia submergir, necessitava decidir tenint en compte el màxim possible de matisos de la novel·la, buscant el to dels diàlegs, acostant-me tant com fos possible a l'autèntica veu de l'autora. Hi havia tantes decisions a prendre... Allò que en ella era de vegades una frase única havia de convertir-se en tota una seqüència, potser en més d'una seqüència... Com expressar segons quins pensaments dels personatges en paraules o en imatges visuals? Necessitava sentir-me responsable total dels meus actes i de les meves equivocacions. No tenia molt de temps. Sovint els encàrrecs televisius estan plens de llargs moments d'espera inactiva i de presses sobtades i agòniques per tenir la feina enllestida.

Ara el projecte s'estructura en tretze capítols de més o menys cinquanta minuts cadascun. El terminis estaven marcats i no m'era permès de jeure i meditar sobre la novel·la. Havia d'escriure. De seguida. Escriure. Però és igual, vaig treballar de gust, amb ganes, ràpidament i sovint emocionat, sovint amb el cor en un puny. Vaig enllestir-lo dins del calendari previst, hi va haver les necessàries revisions que et marca l'equip de producció, o les que fins al dia d'abans de la gravació de determinades seqüències et pot exigir el director. Però valia la pena. Fins a quin punt! En definitiva, ho he de dir, aquesta adaptació de la Rodoreda és una de les feines televisives que millor gust de boca m'ha deixat després dels vint-i-cinc anys que fa que treballo en aquest mitjà. Sobretot va ser esplèndid veure com l'equip en ple que va dur a terme la feina posterior i bàsica de gravar la història, productors, encarregats de la direcció artística, encarregats del vestuari, maquilladors, ambientadors, actors i director, etc., es va agafar la novel·la, amb passió, lliurant-s'hi amb una fúria que no sé si havia vist mai abans.

Escriure aquesta adaptació significa haver tingut l'honor d'iniciar el llarg camí que conduiria a posar en imatges una història densa, apassionada, intel·ligent, complexa, misteriosa, exaltada, subtil... Una història que, i això no passa sovint, pot seduir amb la mateixa intensitat l'espectador amant dels fulletons més directes i populars i l'espectador amant de la literatura més alta i sofisticada. Content, gairebé feliç del resultat (i potser seré castigat justament per haver-me atrevit a dir això), sovint noto a faltar, al meu costat, la presència de la Rodoreda. Mira la pantalla, Mercè! Mira això que hem fet, au! i renya'm! Vol ser la teva novel·la. M'has de dir què en penses del que hem edificat entre tots plegats". De fet, si hagués de creure el que em deia i el que escrivia, ella hi és, al nostre costat. Hi és, de debò, i d'un moment a l'altre farà moure un full, farà vibrar la pantalla, farà sentir la carícia de la seva mà a la nostra galta... Però encara que això passi, ens faltarà la seva veu, la seva mirada terrible i el seu somriure seductor. Bé, però tenim els seus llibres. I ara tenim això, tenim aquesta història televisiva que, amb totes les llibertats que hem necessitat permetre'ns, ha intentat sempre i únicament, desesperadament, recrear el món enlluernador i terrible, el món poderós que ella ens va llegar.

Josep M. Benet i Jornet