Mercè Rodoreda va nèixer a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908 i va morir a Girona el1983. És la novel·lista més important de la postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra i és l'autora de la novel·la catalana més aclamada de tots els temps, La Plaça del Diamant (1962), que es pot llegir actualment en més de vint idiomes. La seva infantesa va ser solitària. D'una banda era filla única i, de l'altra, no va relacionar-se amb infants de la seva edat perquè només va anar a escola entre els set i els deu anys. Va créixer en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li va saber inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella tenia dotze anys, va marcar-li l'adolescència.

El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i en va tornar amb una certa fortuna econòmica el 1921. Tenia només vint anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica. I, encara més, al final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia mental que afectaria el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que el va obligar a ser internat a l'Institut Psiquàtric Pere Mata de Reus.

Va ser a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que havia patit. Va iniciar així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les col.laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel·les que, exceptuant l'última, l'autora acabaria rebutjant en bloc i que no va incloure en les seves Obres Completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936), i Aloma (1938), que va guanyar el premi Crexells.

Aquells van ser anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora va treballar al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i va ser membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. També van ser anys viscuts intensament des de la perspectiva sentimental, com demostra la seva relació, potser platònica, amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel.lista i promotor cultural Francesc Trabal, un dels puntals del Grup de Sabadell fundat amb el poeta Pere Quart.

El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal.la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París. En aquell refugi d'exili, l'autora va començar una intensa i complicada relació sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que duraria fins a la mort d'aquest, a Viena, el 1971.

La majoria dels escriptors catalans exiliats van embarcar cap a Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols van optar per quedar-se a França. Van assistir a l'entrada dels nazis a París i van haver d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs. Van viure a Llemotges i a Bordeus. Però es van tornar a instal.lar a París el 1946. Va ser una època dura de supervivència, durant la qual, segons la mateixa autora "escriure semblava una ocupació espantosament frívola". D'altra banda, la precarietat econòmica (cosia a preu fet) li impedia tenir la tranquil.litat necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària. Sembla, però, que cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'havia perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora tenia ben present la capacitat de projecció que el teatre català tenia en la preguerra.

De tota manera, fins a l'any 1979 no es representaria cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació seria ben tardana, deu anys després de la seva mort. Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s'hauria de dir Món d'Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests sonets es van publicar a la Revista, el 1947; a més, va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on va ser proclamada Mestra en Gai Saber.

L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una enorme etapa de creativitat: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindria el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel.les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La Mort i la Primavera. El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, de la qual és eliminada per un jurat que tenia, entre altres membres, l'escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de Colometa va fer dir a Pla que es tractava d'una "novel.leta cursi" i el guanyador d'aquella convocatòria va ser un autor desconegut, Enric Massó, que després no va continuar la seva carrera literària. El 1961, envia La Mort i la Primavera a la convocatòria del mateix premi i també és eliminada. La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomació de l'escriptor i assagista Joan Fuster, que també havia formart part del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que en va parlar amb l'editor i escriptor Joan Sales, va contribuir a la seva consolidació definitiva i li va assegurar una relació estable amb el món editorial, que continuaria sempre amb el segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales. L'any 1966, li van atorgar, finalment, el premi Sant Jordi per El Carrer de les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagués presentat, ja que aquell any la convocatòria havia decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel.la va rebre posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindrien La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969). Amb la mort sobtada, el 1971, d'Armand Obiols s'accentua la seva solitud a Ginebra i, el 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a Catalunya. A Romanyà acabarà la novel.la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual van seguir Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980). Va ser membre i sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li va ser atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980.

Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, va morir en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i va ser enterrada a Romanyà de la Selva. Va deixar com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posterirment va crear la Fundació Mercè Rodoreda. El 1985, l'escriptora Anna Murià va accedir a publicar la correspondència (Cartes a l'Anna Murià 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvela les dificultats i les angoixes de tota mena que va patir l'escriptora a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. El 1986 es va editar pòstumament la novel.la inacabada La Mort i la Primavera. Des de 1998 es convoca el premi "Mercè Rodoreda" de contes i narracions, en homenatge a l'autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.