Quan la fil·loxera va atacar les vinyes europees, ningú no es podia imaginar que s'acabaria extingint una de les varietat de raïm del continent. Ha calgut esperar 133 anys perquè es descobrissin, a Amèrica, entre vinyes de merlot, els únics supervivents de carmenere.

Fins a mitjans del segle XIX, les vinyes europees podien viure tranquil·les. Havien aconseguit situar-se com el referent dels millors vins del món. Bufaven vents favorables. Tot va anar bé fins el dia en que la fil·loxera ve decidir presentar-se el 1868 a França. La plaga va anar avançant i va arribar als pirineus el 1870 i a Amposta el 1907.

La filoxera atacava les arrels dels ceps i, en molt poc temps, va ser capaç de destruir milers i milers d'hectàrees. La solució per combatre-la era plantar peus americans, que resistien a l'insecte, i empeltar-los amb les espècies europees. Però per a les vinyes d'Europa, la solució es va descobrir massa tard.

Però, paradoxalment, encara podem trobar ceps varietals europeus a Xile. El 1851 Don Silvestre Ochagavía Echazarreta es va presentar a França per comprar ceps: cabernet-sauvignon, malbeck, merlot, pinot-noire, chardonnay, semillon, riesling i, també, sense saber-ho de carmenere.

Després, Don Silvestre es va embarcar amb el seu carregament cap a Amèrica i, mesos més tard, arribava a Valparaíso, el port més important de Xile. Al moll, l'esperaven la seva esposa i el seu sogre, don José Tomàs Urmeneta, que no es perdia detall mentre descarregaven els ceps. Només faltaven 80 quilòmetres perquè arribessin als camps que don Silvestre havia preparat per les seves noves vinyes, a Talagante.

Els ceps europeus es van adaptar molt bé a les condicions ecològiques de la vall del riu Maipó, a la regió del Valle Central.

De fet, el mateix conqueridor don Pedro de Valdívia, quan va passar per aquí l'any 1541 abans de fundar Santiago del Nuevo Extremo, ja va lloar les excel·lències de la terra que conqueria.

Les primeres vinyes que van arribar a Xile, les van portar a la butxaca els capitans de don Pedro de Valdívia. I és que abans d'entrar en batalla, res com fer un mos amb quatre panses. Però, el primer viticultor seriós, va ser el jesuïta Francisco de Carabantes, preocupat per la manca de matèria primera a l'hora de celebrar l'eucaristia.

Durant l'època colonial, les varietats de raïm s'anirien ampliant, des de la País Negra, fins a les varietats locals conegudes com Uña de Gallo, San Francisco, La Italiana i La Huasco.

Fins que, un bon dia, es va presentar don Silvestre Ochagavía Echazarreta amb els ceps francesos. El sogre de don Silvestre, don José Tomas Urmeneta, va deixar Silvestre se la jugués amb aquelles vinyes. I, com que l'experiment va sortir prou bé, al cap de poc Urmeneta ja era a França comprant vinyes per als seus camps. En un no res, una processó de xilens va venir a comprar ceps francesos. Fins que el 1868, a França hi va entrar la fil·loxera.

Ningú més no va venir a França a buscar vinyes però els ceps, que ja eren a Xile, mai no van ser afectades per la fil·loxera. Al nord del país hi ha el desert d'Atacama, un dels més secs del món; a l'est i al sud hi ha la serralada dels Andes, amb molts pics que sobrepassen els 6000 metres d'altitud; i a l'oest hi ha la immensitat de l'oceà Pacífic. Geogràficament, Xile és un país aïllat i, precisament per aquesta raó, és l'únic país productor de vins que ha quedat lliure de la fil·loxera.

Per aquelles casualitats que a vegades té la història, les vinyes de carmenere van ser considerades com a merlot, però tenien la particularitat de madurar més tard que els de altres camps de merlot. Fa poc temps que els enòlegs van descobrir que no es tractava de vinyes de merlot, sinó de carmenere, una varietat que s'havia donat per extingida.