Els Yàmanes vivien a les costes del Canal Beagle i de totes les illes de l'arxipèlag del Cap d'Hornos. Eren caçadors i recol·lectors nòmades que vivien dels productes del mar i de la costa. Caçaven llops marins, recol·lectaven mol·luscos i aprofitaven les balenes que, de tant en tant, quedaven avarades a les platges. Ara, d'aquesta comunitat només queden un centenar de persones.

El més important de la seva cultura material eren les canoes. Les feien amb trossos d'escorça de Nothofagus, els arbres típics de l'extrem austral d'Amèrica, que després cosien fins a donar forma al buc de l'embarcació. D'aquesta manera aconseguien barques molt lleugeres i d'aspecte fràgil, però capaces de navegar, fins i tot, per les aigües del cap d'Hornos.

Fins al segle XIX, els contactes que els yàmanes havien tingut amb els europeus eren mínims. Els grans vaixells sempre estaven de pas.
Fins que un dia van venir per quedar-se. I aquells indis, que anaven despullats i coberts de greix per protegir-se del fred, no van agradar gens als nouvinguts.

Però, amb l'arribada dels europeus, tot va canviar. El 1784, va començar la caça de foques a les illes Malvines i en una sola temporada se'n van capturar 13.000. En els 25 anys següents van venir tants caçadors que la caça va deixar de ser rendible. Per als yàmanes va ser el principi del final.

La cacera especialitzada de lleons marins es va acabar i els indis es van veure obligats a invertir molts esforços per obtenir aliments de poc valor nutritiu. Coneixien molt bé les riqueses del seu espai ecològic i les van aprofitar. Però no n'hi va haver prou. Els europeus també van portar-hi malalties per a les quals els yàmanes no tenien defenses. I, a poc a poc, van desaparèixer gairebé tots.
Tot i la nostra tecnologia, els europeus no hem entès ni domesticat un dels darrers territoris salvatges de la Terra.