Intentar fugir d'un tren incendiat és un malson molt real per a moltes persones. La pudor sufocant del fum, el so dels vidres que es trenquen i la sensació creixent de pànic resulten impossibles d'oblidar. La Carol Bell és una d'aquestes persones. Al setembre del 1997, el tren que la portava des de Reading fins a Paddington, a Londres, va xocar just a la sortida de l'estació de Southall. Anys després de l'accident, el mateix trajecte encara li porta records molt vius.

Des d'aquell dia, per a la Carol, cada viatge amb tren és una prova per als seus nervis. Li fa por quedar-se atrapada al tren i no poder-ne sortir. Per això porta un martell a sobre, perquè si passa alguna cosa podrà fer-lo servir per trencar el vidre de la finestra.

L'índex de morts en accidents de tren és molt baix, en comparació amb els accidents de carretera, però la Carol no és l'única persona que porta el martell a la bossa. Altres supervivents de Southall i d'altres accidents també porten martells quan han d'agafar el tren, per culpa dels problemes que van tenir per sortir per la finestra.

Quan un tren xoca, es forma un gran caos. Si es cala foc, la rapidesa és vital, i els passatgers han de sortir tan de pressa com puguin. A Anglaterra, s'han posat a prova dos dispositius que podrien ajudar a estalviar uns segons molt valuosos a l'hora de fugir d'un tren incendiat.

El primer dispositiu va fixat a la finestra del tren. És una caixa i dintre hi ha un botó que quan el toquen connecta un circuit que escalfa un tub metàl·lic. El tub conté una substància sòlida que quan s'escalfa es converteix en gas i s'expandeix. Això fa que es dispari un piu que pica contra la finestra i la trenca. Gràcies a una capa de plàstic protector, el vidre no es fa miques.

El segon aparell té un mecanisme amagat que s'acobla a la paret. Aquest funciona d'una manera diferent. La persona aixeca la tapa i estira la maneta, i això fa que salti una molla que hi ha a la base, que impulsa dos martell i fa sortir dos punxons. Els punxons trenquen el vidre. Com que no hi ha plàstic protector a la finestra, els fabricants del mecanisme recomanen que no s'empenyi el vidre amb la mà. Uns quants voluntaris van posar a prova els dos sistemes en una situació "real": a l'interior d'un vagó ple de fum. Els van dir que miressin de trobar la manera més ràpida de sortir. No tenien gaire visibilitat, i podien fer servir qualsevol cosa que trobessin. Primer van trobar el mecanisme que funciona amb el botó. Al cap de quinze segons ja hi ha una via de sortida.

El primer sistema només ha trigat quinze segons a obrir una via de fugida. El sistema de maneta obre una via de fugida, en tan sols divuit segons. Els dos mecanismes obren una via de fugida amb una diferència de tan sols tres segons. El que és important és que tots dos superen els martells i estalvien uns segons vitals. Uns segons que podrien salvar vides.