Diu la llegenda, que els albatros són la reencarnació dels mariners morts que van perdre la vida en un temporal. I un dels llocs on n'hi ha més, és al cap d'Hornos.

Les aigües del cap d'Hornos i del pas de Drake, són les més tempestuoses del planeta... però, per què ho són?

Sobre la zona equatorial, hi ha un cinturó de baixes pressions conegut amb el nom de depressió equatorial. Més al nord i més al sud, al voltant dels 30º de latitud, hi ha una zona d'altes pressions coneguda com a cinturó subtropical d'altes pressions. A l'hemisferi sud, aquest cinturó forma diferents centres d'altes pressions sobre els oceans que s'anomenen cèl·lules de pressió. I aquestes cèl·lules de pressió fan que, a partir dels 40º de latitud, els vents de superfície més importants siguin de component nord-oest.

De vents de l'oest, també n'hi ha a l'hemisferi nord, tot i que la seva força no té res a veure amb la que assoleixen a l'hemisferi sud. I és que aquí, no hi ha res que els aturi.

Entre els 40 i els 60 graus de latitud sud, els vents de l'oest i les onades que mouen, fan la volta al món sense cap terra que les aturi. El resultat, és el corrent circumpolar, el més important del planeta, que mou 135 milions de metres cúbics d'aigua per segon.
Però de cop, quan s'acosta al pas de Drake, tota aquella energia en moviment, ha de trobar espai per travessar un pas molt estret.
I, el resultat, no ha d'estranyar ningú.

Per convertir el pas del cap d'Hornos en mite, ja només hi faltaven els mariners. El primer a passar-lo, va ser Wilhem Schouten; el seu vaixell, era l'Eendracht, i la data, el 29 de gener de 1616.
I, a l'hora de passar l'extrem austral de l'Amèrica del sud, Schouten va decidir posar el nom del seu poble a la roca que vigilava el pas: Hoorn.

La gesta, va quedar registrada al quadern de bitàcola:
Cap Hoorn a 57º48' de latitud sud. Passat a les 8 del vespre. Schouten havia sortit d'Holanda amb la missió de trobar un passatge més al sud del canal de Magallanes, que en aquella època controlaven els espanyols.

A partir d'aquell moment, tot i els forts temporals que sempre hi havia a la zona, els velers van preferir passar pel cap d'Hornos que no pas navegar pel canal de Magallanes, més estret, amb forts corrents i vents procedents de les muntanyes.

Durant el segle XIX, la ruta del cap d'Hornos encara era la preferida dels grans clípers, els vaixells més ràpids del seu temps, i va continuar sent important fins que, l'any 1914, es va inaugurar el canal de Panamà.

Avui els vaixells moderns es mouen menys però un bon temporal, continua sent un bon temporal. I, al cap d'Hornos, n'hi ha pràcticament cada dia.