El Gjøa va ser el primer vaixell que va travessar el pas del nord-oest.
Aquest pas, que connecta l'Atlàntic amb el Pacífic a través de les costes del nord del Canadà, feia segles que rebutjava totes les expedicions.
Fins que Roald Amundsen va decidir canviar d'estratègia...

La manera de fer de l'Armada Britànica era portar-ho tot amb ells. Ho enfocaven sempre com una carrera, amb l'única voluntat de plantar la bandera a les zones blanques del mapa, que consideraven zones salvatges. Amundsen, en canvi, sabia que allà dalt hi vivia gent des de feia milers d'anys i que havien sobreviscut durant tot aquest temps. I, si ell també hi volia sobreviure, havia d'aprendre com s'ho feia aquella gent per sobreviure allà dalt.
Roald Amundsen sabia que l'èxit havia de passar per adoptar la manera de viure dels inuits.
Amundsen va decidir canviar els abrics de la marina, els vaixells pesants i les grans tripulacions per abrics de pell, una tripulació reduïda i el vaixell més petit possible: el Gjøa.
Com s'ho va fer per aconseguir el que no havia aconseguit l'Armada Britànica i travessar el pas del nord-oest, va ser una qüestió en part pràctica i en part econòmica. No es podia permetre una gran expedició com les de l'Armada Britànica. Però, al mateix temps, sabia que per assolir l'èxit necessitava un vaixell petit i poca tripulació. El secret d'Amundsen va ser l'acurada planificació: saber perfectament què és el que necessitava i no fer servir res més. Aquesta és la manera d'aconseguir un repte i la manera de saber exactament per a quin repte s'està preparat.

El 16 de juny de 1903, el Gjøa va començar el viatge.
A la badia de Baffin, entre les illes del nord del Canadà i la costa oest de Groenlàndia, van veure els primers icebergs.
Poc després, entraven a l'estret de Lancaster.
Per al món occidental, el Gjøa va desaparèixer.

Tres mesos més tard, el vaixell va arribar a Gjoahavn. Allà passaria dos anys atrapat pel glaç. Però, per a Amundsen, començava l'etapa més fructífera del viatge...!
Quan va arribar a Gjoahavn, on va passar dos anys, entre 1903 i 1906, va entrar en contacte amb les comunitats inuit que vivien a la zona. I d'aquesta manera va aprendre a sobreviure a l'Àrtic: adoptant la manera de viure dels seus habitants. En lloc d'ensenyar-los com havien de viure, va aprendre d'ells com s'hi havia de sobreviure.
A l'agost de 1905, dos anys després de d'haver-hi quedat atrapat, el glaç va deixar lliure el Gjøa. Què va aprendre Amundsen de la seva experiència al pas del nord-oest? Bé, primer de tot, a adaptar-se a un ambient hostil. I, evidentment, el que realment va aprendre en aquells 3 anys al pas del nord-oest, i que va ser molt important per a l'èxit en la conquesta del Pol Sud, va ser a fer servir els mateixos mètodes, a adaptar-se a l'entorn i a planificar els viatges en funció d'un únic objectiu.
L'objectiu d'Amundsen eren els Pols. Volia ser el primer a arribar al Pol Nord, però l'americà Robert Peary se li va avançar l'any 1909.
De manera que Amundsen va canviar el Pol Nord pel Pol Sud. Amundsen i els seus companys van seguir les mateixes tècniques apreses al pas del nord-oest: vestits amb roba inuit i acompanyats de trineus i gossos de Groenlàndia, van aconseguir arribar al Pol Sud el 14 de desembre de 1911. S'aconseguia una nova gesta històrica per a la humanitat...
Per a Amundsen, tot el que havia après amb els inuits del nord del Canadà, havia donat els seus fruits. Però no deixa de ser una paradoxa que el camí que va obrir el Gjøa no portés enlloc.
Avui, l'única funció comercial del pas del nord-oest és transportar minerals des de l'est del Canadà fins a l'Atlàntic, però no a través de tot el pas. En el seu moment es van fer experiments per transportar petroli des de les zones petrolieres d'Alaska, però, per sort, la idea també va ser abandonada. De manera que l'única funció comercial d'avui dia és la navegació de vaixells turístics a través del pas una o dues vegades cada any.