Les primeres persones que van arribar a l'Antàrtida, l'any 1819, eren caçadors de foques. Segons alguns testimonis de l'època, un caçador amb experiència matava i arrencava la pell a 60 foques cada hora. I el resultat no ha d'estranyar a ningú: en només 6 anys la caça de foques a l'Antàrtida va deixar de ser rendible!
Haurien de passar 70 anys perquè algú es tornés a fixar en els recursos antàrtics. Ho van fer el baleners.

Qui veritablement va portar els caçadors cap al sud va ser la tecnologia. Baard Kolltveit, director del Museu Marítim d'Oslo comenta que "la imatge clàssica dels baleners és la d'un grupet d'homes remant en una barca i lluitant amb una balena grossa, com Moby Dick dels llibres de Melville. De fet, aquesta era la manera de fer dels baleners de Nova Anglaterra. Però, amb els nous mètodes la situació es va tornar més agressiva. Es va passar a caçar les balenes, en lloc d'esperar-se que les balenes s'apropessin. I, evidentment, amb l'arpó explosiu, que era letal, les possibilitats de caçar van créixer encara més. Al nord, on vivia Sven Foyn, que era l'inventor d'aquesta nova manera de caçar, pràcticament es van extingir les balenes i aquesta va ser la raó per la qual, al final, van anar a caçar balenes a l'Antàrtida."

El canó amb punta explosiva que va inventar Sven Foyn feia un forat tan gran a les balenes que s'enfonsaven. Per solucionar-ho, va inventar un sistema per inflar les balenes i que flotessin. I per perseguir les més ràpides, també va desenvolupar llanxes de captura a vapor. Gràcies a Sven Foyn, tot era a punt per fer el salt a l'Antàrtida. EI primer balener que hi va arribar va ser Carl Anton Larsen.
Baard Kolltveit, ens explia que en la història de la caça de la balena es recorda a Larsen perquè va ser la persona que va portar la indústria balenera al sud. I, també, perquè va ser qui va fundar la primera estació balenera terrestre a Grytviken, a l'illa de Geòrgia del Sud. En aquest sentit, es podria dir que va ser un pioner. Sí..., realment va ser un dels pioners de la indústria balenera al sud. Això passava l'any 1904."
El 1906, un altre noruec, Adolfus Andersen, va escollir Port Foster, a l'illa Decepción, com a base per als seus vaixells factoria. En aquella època, els vaixells encara no podien pujar les balenes a bord i necessitaven ports tranquils per poder-les manipular després. Amb aquest sistema, només podien aprofitar el 40% del greix de la balena. La resta quedava als ossos i a la carn, que després s'abandonaven.

El 1908 una empresa noruega va començar a aprofitar les carcasses abandonades: bullia la carn i els ossos per fer-ne oli. El sistema era eficient i l'estació Héktor es va convertir en l'única estació balenera que mai no va haver de caçar balenes.

"Fins que van arribar els vaixells factoria, el "Lancing" i el "Kosmos, ens comenta Baard Kolltveit, eren dels vaixells més grans del món. Tenien un tonatge brut de 18.000 tones i una capacitat de càrrega de 20.000. Si es comparen les 18.000 tones del Kosmos amb les 50.000 del Bremen, un vaixell de línia, comenta Baard Kollveit, és evident que no eren tan grans. Però comparats amb els vaixells de transport de mercaderies, eren els gegants dels oceans."

A partir de llavors i gràcies a la rampa de popa que permetia pujar les balenes a coberta, els vaixells factoria van poder operar en alta mar i seguir les llanxes de captura fins a l'últim racó de l'oceà austral.
Les captures es van multiplicar per quatre, fins a arribar a les 40.000 captures cada any. I les balenes pràcticament van desaparèixer dels oceans.
Tot i això, la Comissió Balenera Internacional no va decretar la quota zero fins l'any 1985. Avui, islandesos, noruecs i japonesos en continuen caçant.