Una cabana feta amb quatre rocs no és el millor lloc per passar els vuit mesos d'hivern antàrtic. I encara menys si l'únic que hi ha per menjar és carn de pingüí.
No ha d'estranyar a ningú, doncs, que les tres persones que hi van passar l'hivern de l'any 1903 i que van sobreviure per ben poc no volguessin saber mai més res de l'Antàrtida.
Els danesos Gunar Andersson, Toralf Grunden i Samuel Duse formaven part de l'expedició d'Otto Nordenskjold, que havia salpat de Suècia a bord del vaixell Antarctic. L'objectiu del viatge era deixar Nordenskjold i 5 científics més en una petita base, a l'illa de Snow Hill, a l'est de la península antàrtica. Però les coses no van anar com ells es pensaven.

L'illa de Snow Hill era única perquè hi havia molts fòssils: de plantes, d'arbres, de petxines. Era un paradís pels geòlegs a causa de la gran quantitat de fòssils que hi havia.
Un any després de deixar Nordenskjold i els seus companys a Snow Hill, el vaixell Antarctic va tornar per recollir-los. Però, tal com estava pactat, primer havia de deixar un missatge a Yankee Harbour.

El problema és que aquell any, quan l'Antarctic hi va arribar, l'entrada a Yankee Harbour estava bloquejada pel glaç. De manera que van decidir deixar el missatge en una altra illa. I és clar, ningú no el va trobar.
El vaixell "Antarctic", que comandava el capità Larsen, va quedar aturat pel glaç del mar de Weddell i es va enfonsar. La tripulació el va abandonar i es va refugiar a l'illa de Paulet, un petit con volcànic a l'entrada del mar de Weddell.

Mentrestant, sense saber el que passava i convençuts que, tot i els retards, algú els vindria a buscar, Nordenskjold i els altres expedicionaris de Snow Hill continuaven recollint tota mena de fòssils. Nordenskjold es va adonar que l'Antàrtida no havia estat sempre congelada sota la neu i el glaç. Hi va trobar proves que l'Antàrtida havia estat un continent molt diferent: Hi havia hagut plantes, arbres i probablement animals. Aquest va ser el seu gran descobriment.
L'altra cosa que van descobrir Nordenskjold i els seus companys és que ningú no els aniria a recollir. De cop, a l'Antàrtida hi havia tres grups d'homes isolats preparant-se per passar el pitjor hivern de la seva vida.
Otto Nordenskjold i els seus companys esperaven l'Antarctic a Snow Hill. Andersson, Grunden i Duse esperaven l'Antarctic a Hope Bay. Els argentins esperaven l'Antarctic a Ushuahia. I la tripulació de l'Antarctic esperava un miracle a l'illa de Paulet.
La casualitat va fer que tot plegat no acabés en tragèdia.

Al final, Andersson, Grunden i Duse van aconseguir arribar fins al grup de Nordenskjold. El més emocionant, però, és que poc després de trobar-se va arribar part del grup de Larsen, que venia en barca des de l'illa de Paulet. I el mateix dia, també va arribar l'Uruguay, un vaixell de rescat argentí. De manera que tothom es va trobar el mateix dia. Només va caldre navegar fins a l'illa de Paulet i recollir els mariners que encara eren allà.
Els tres de Hope Bay havien caminat 320 quilòmetres, els mariners de l'illa de Paulet n'havien remat 500, i el vaixell de rescat Uruguay, navegat més de 1.000.
Tot plegat semblen massa quilòmetres perquè tots es trobessin a Snow Hill el mateix dia i pràcticament a la mateixa hora. Una expedició que si fos el guió d'una pel·lícula basada en fets reals no se'l creuria absolutament ningú.