Un bon vi, per evolucionar dins de l'ampolla i mantenir-se despert, el que vol és veure's coronat per un bon tap de suro.
Avui us explicarem com recollint la tradició artesana de treballar el suro i afegint-hi innovacions tecnològiques, una sola empresa pot arribar a produir uns cent quaranta milions de taps de suro com aquest al cap de l'any!

El suro per fer taps s'extreu de l'alzina surera, un arbre que només s'explota a la costa mediterrània des de Sicília fins a Portugal.
El primer que cal fer és pelar l'arbre per treure'n l'escorça, una operació que es fa entre els mesos de juny i agost.
Abans, però, de treure profit d'un arbre surer, s'ha de deixar treballar la mare naturalesa sense presses ni estrès!
Les alzines de la zona mediterrània són aptes per l'extracció a partir del 40 anys de vida i es pelen cada 14 anys i les de l'Atlàntic es poden pelar cada nou.

Un cop s'ha extret l'escorça de l'arbre, es deixa reposar i després es bull. Durant aquest procés l'escorça elimina la brutícia, s'eixampla i s'aplana.
Després es deixa assecar i es classifica per gruixos. Uns mesos després i abans de l'últim procés es torna a bullir i al cap de set dies es treballa.
L'escorça es talla en llesques, que determinen la longitud del tap, i es passa per la màquina barrinadora, que n'extreu els taps de forma cilíndrica.
El diàmetre estàndard és de 24 mil·límetres i les longituds més habituals són de 49, 45 i 38 mil·límetres.
Amb el barrinat s'extreuen taps d'una sola peça. A l'extrem del tap podem comptar part dels anys de l'escorça de l'arbre: cada ratlleta és un any.
El suro sobrant de la llesca es trinxa i es fa servir per als taps anomenats d'aglomerat. Per fabricar-los, el suro trinxat s'enganxa amb cola, se li dóna forma cilíndrica, i se li afegeix un disc de suro natural a cada extrem del tap.
Però tornem als taps d'una sola peça. Antigament els taps es deixaven assecar a les golfes, però actualment es passen per la màquina assecadora, abans de polir-ne la superfície a la pedra.
Després de rentar-los i desinfectar-los amb aigua oxigenada, els taps es classifiquen. Com menys forats tingui un tap, més valor té.
La primera selecció es fa amb màquines de visió artificial. Unes càmeres prenen imatges del tap des de diferents punts, i el programari de la màquina en detecta els forats i imperfeccions.
Però a la màquina de visió artificial se li poden escapar detalls molt importants per a la integritat d'un tap.
Per exemple, pot ser que el tap tingui pocs forats, però que un d'aquests sigui d'un corc cosa que el fa del tot inutilitzable.
Per això es fa una tria posterior a mà. Per les mans de les triadores passen milions de taps al cap de l'any!
Finalment els taps s'identifiquen amb les marques dels diferents productors de vi, o bé amb tinta apta per ús alimentari, o bé marcant-los amb foc.
Els extrems del tap es marquen sempre amb pirogravat, és a dir amb foc.
Finalment, abans de ser expedits, els taps se sotmeten durant un temps a un procés d'estabilització de la humitat.
Però després de tant treballar, hi ha una cosa que pot fer la guitza als professionals de Rich Xiberta i als seus clients, els propietaris de cellers: que els vins embotellats agafin gust de tap!
El gust de tap el provoca l'actuació d'alguns fongs o la contaminació directa d'un ambient amb presència de Tricloroanisol. La contaminació es pot detectar sensorialment i amb més precisió mitjançant l'ús d'un cromatògraf de gasos. Amb l'ús aquest aparell, i uns mètodes de control, es poden desestimar quasi totalment les planxes de suro defectuoses. A part que estiguin lliures del temut tricloroanisol, els productors de vins tenen altres requeriments pel que fa als taps, com ara l'anomenat "cap mirall", és a dir, uns extrems sense cap imperfecció, o que siguin de "suro país", del mediterrani, que és més dens.
L'empresa Rich Xiberta de Caldes de Malavella, atén les necessitats de clients de tot el món, i té plantes de producció a diferents països de l'Amèrica del Sud, d'Europa i dels Estats Units, és a dir, als països productors de vi.