Gairebé tot l'equip de filmació es troba malament, però la majoria de voluntaris se'n surten força bé, perquè es prenen les coses amb calma. Però el que pot demostrar qui tolera millor l'altura és la manera com reaccionen els seus cossos a l'exercici.

L'Andy explica que els voluntaris no han d'anar gaire de pressa, perquè som a cinc mil dos-cents metres, i només disposem de la meitat d'oxigen. Com que aprenen a respirar més profundament i amb més rapidesa, els expedicionaris poden enviar prou oxigen a la sang. En canvi, per als que pateixen mal de muntanya, fins i tot el moviment més simple, com ara caminar, és un repte.

En un altre experiment, als voluntaris els posen una pinça al nas, llavors agafen l'embocadura i respiren amb normalitat. Ho fan durant quatre minuts. Aquest experiment serveix per veure com s'adapten el cor i els pulmons. Es controla la quantitat d'aire que respiren. Els primers resultats indiquen que els supervivents aprenen més aviat a respirar més profundament que els que pateixen mal de muntanya greu. Els sensors mesuren la quantitat de sang que circula pel cos.

Curiosament, les persones que pateixen mal de muntanya un dia, no necessàriament se n'han de tornar a veure afectades, per això els evacuats podrien tornar a pujar i no tenir cap més problema.

Un altre experiment consisteix a controlar la tos a aquesta altura. La tos no sembla una cosa gaire greu, però pot arribar a ser prou forta per trencar una costella. Per mitjà dels inhaladors, els voluntaris aspiren diferents quantitats d'àcid cítric, mentre en Roger controla quant triga cada un a començar a tossir. El que espera descobrir és que l'altura fa augmentar la tos. El que resulta sorprenent és que això no millora amb el temps, per molt que una persona s'adapti a l'altura.

Les persones que havien evacuat ja han tornat a pujar, però ja no poden participar en els experiments. Els supervivents gairebé ja no noten l'altura i no els costa gaire oblidar que es troben molt a prop dels límits humans d'habilitat.

L'equip participa en el següent experiment amb entusiasme. Sembla que tan sols es diverteixin esquiant, però la veritat és que tots porten un monitor per enregistrar els ritmes cardíacs a altures cada vegada més elevades per veure com varien els resultats.

L'objectiu final és escalar el Nevado Sajama, el punt més alt de Bolívia. Més de sis mil sis-cents metres sobre del nivell del mar. Però primer s'han d'entrenar pujant al cim que hi ha sobre el laboratori, una distància de menys de dos-cents metres. L'exercici fa que es maregin. Però aquesta ascensió només és el primer pas de l'últim experiment. L'últim repte és fer el cim del Nevado Sajama situat mil cinc-cents metres més amunt que el laboratori on ha viscut l'equip. L'ascensió durarà tres dies.

El dia que ataquin el cim, tots portaran monitors cardíacs. Això permetrà comparar els ritmes cardíacs dels que hi arribin amb els dels que no ho aconsegueixin. Cada pas és un esforç extraordinari de la ment sobre el cos. Els guies bolivians porten tot l'equip del grup, perquè els voluntaris es puguin concentrar en l'ascensió. El grup ha arribat al campament avançat, a cinc mil set-cents metres, i hauran de passar la nit aquí. Es lleven a les dues de la matinada per intentar atacar el cim. És el moment de posar-se els monitors cardíacs, però tothom està esgotat. Al matí següent, només set dels expedicionaris aconsegueixen arribar al cim.

Les primeres conclusión de l'estudi són:
Els cors dels homes s'adapten millor a l'altura que els de els dones, segons els resultats dels monitors cardíacs.
Les persones que sobreviuen a la muntanya tenen nivells més alts d'antioxidants a la sang, els mateixos elements que ens protegeixen d'altres malalties.
Els humans que s'adapten millor a l'aire de la muntanya respiren més profundament i més de pressa.