L'any passat a Anglaterra hi va haver més de cent accidents en indústries químiques, que van causar ferits i fins i tot morts. En una emergència, cada segon és important.
Els polígons industrials són plens de perills potencials. Els treballadors manipulen productes químics perillosos cada dia.

A la planta nuclear d'Oldbury, al sud-est d'Anglaterra, tenen un índex de seguretat laboral molt alt. Podria semblar que en un lloc així el principal perill per als treballadors és la contaminació radioactiva. Però, en realitat, el risc més important ve dels perills químics, com en qualsevol polígon industrial. La planta fa servir molt de diòxid de carboni. I aquest gas a nivells elevats resulta mortal, ja que causa l'asfíxia. Si hi ha alguna fuga, uns sensors detecten qualsevol acumulació del gas i fan sonar l'alarma.

A l'edifici del reactor principal posaran a prova l'última novetat en equips d'evacuació.
L'equip d'evacuació actual consta d'un cilindre d'aire comprimit connectat a una màscara. Richard Screen, un dels encarregats de la seguretat d'Oldbury, ens explica les limitacions que té l'equip actual: "Fa molt d'embalum i costa molt de posar. S'ha de connectar el cilindre perquè arribi l'oxigen a la màscara. A més, la màscara costa molt d'encaixar bé, i això és molt important quan hi ha emanacions tòxiques."

La nova caputxa d'evacuació no necessita cilindres d'oxigen voluminosos, ja que l'oxigen que subministra el genera un producte químic en pols emmagatzemat en unes petites llaunes. Com que no hi ha cilindres d'aire comprimit, no cal tant de manteniment per a aquesta unitat. Només cal mirar l'indicador del davant. Així que es treu del contenidor, la caputxa comença a produir oxigen automàticament a partir d'un arrencador químic.

La nova caputxa és molt fàcil de fer servir. N'hi ha prou de posar-se-la al cap i de seguida es forma un aïllament al voltant de la boca i el nas. Aleshores, la caputxa fa servir el diòxid de carboni i la humitat de l'alè per fer disparar una reacció química a les llaunes que genera més oxigen. Si connectem la caputxa a un analitzador de gasos, veiem que subministra un setanta per cent d'oxigen pur per poder fugir. I un senyal lluminós ens avisa quan només queden tres minuts d'oxigen.

En una emergència química, la falta d'oxigen no és l'únic perill. Si els gasos volàtils entren en ignició, hi pot haver una deflagració sobtada. Però la caputxa ens protegeix fins i tot d'una flama directa. Aquest bufador crema a vuit-cents graus i ni una socarrimada.

Però la nova caputxa, estalviaria temps de debò, en una evacuació? Per descobrir-lo, s'ha simulat una emergència al soterrani de la planta. En Richard mirarà de fugir primer amb el sistema antic i després amb el nou.

Per comparar els dos sistemes, cronometrarem l'exercici. La primera vegada, en Richard fa servir l'equip antic. Primer ha d'engegar el cilindre d'oxigen. Després, s'ha de col·locar la màscara, que costa d'ajustar. Ja han passat més de quaranta segons abans de posar-se en marxa. A l'escala, el cilindre va picant contra la barana, i això l'alenteix. Com que ha d'aguantar el cilindre amb una mà, pujar l'escala pot resultar perillós. I el visor fa que sigui difícil veure-hi amb claredat. El temps: un minut i cinquanta-vuit segons.

I ara, a veure si funciona el nou sistema. La nova caputxa d'evacuació proporciona oxigen de seguida. Richard es pot posar en marxa en tan sols divuit segons. Com que té les dues mans lliures, pujar l'escala li resulta més ràpid i segur. El visor més ample li proporciona una visió molt millor. Amb les dues mans, puja la segona escala més de pressa.

La nova caputxa d'evacuació és dues vegades més ràpida que el sistema antic, i deixa les dues mans lliures per poder fugir més de pressa i amb més seguretat. En una emergència química de debò, aquests segons de més podrien salvar vides.