La saturació d'oxigen és el percentatge de l'hemoglobina dels glòbuls vermells que es troba combinada amb l'oxigen en les nostres artèries, però la saturació pot canviar per factors com l'altitud.L'aire que respirem conté aproximadament un 21% d'oxigen. Aquesta proporció no varia amb l'altitud però, com que la pressió atmosfèrica és menor com més altura hi ha -760 mmHg a Barcelona, davant dels 308 mmHg al cim de l'Aconcagua, a 6962 m d'altitud- ens arriba menys oxigen a la sang i, per tant, a totes les parts del cos: cervell, cor, músculs...

El Dr. Eduard Escrich, de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha fet un estudi sobre la saturació arterial d'oxigen en altitud.

El doctor ha participat en dues expedicions a l'Aconcagua, l'última amb l'equip del programa de TV3 "El cim". Durant l'expedició, el doctor Escrich va sotmetre els expedicionaris a tot tipus de proves en cadascun dels campaments.

En altitud, el cos mira de contrarestar la falta d'oxigen, anomenada hipòxia, amb diversos tipus de respostes adaptatives: respiratòries, cardiovasculars, hematològiques, hormonals.
Durant aquest procés adaptatiu de l'organisme, pot ser que les reaccions fisiològiques es desbordin i aparegui el "mal de muntanya", caracteritzat pel mal de cap, nàusees i vòmits, pèrdua de la gana, trastorns del son. I quan el desequilibri és extrem, es poden produir edemes pulmonars o cerebrals.

Per això és important fer una bona aclimatació, a fi d'aconseguir que amb uns valors de saturació d'oxigen inferiors sigui possible continuar l'ascens i fer el cim sense tenir problemes de salut.
Durant l'expedició s'ha obtingut un nombre elevat de mesures (992) i això ha permès caracteritzar la relació entre la saturació d'oxigen i l'altitud.
En les set ocasions en què es va fer una ascensió des d'una altitud fins a una altra de superior, retornant després al punt de partida, s'ha observat que la saturació mitjana inicial va ser sempre superior a la de la tornada. L'anomenat "deute d'oxigen" que es produeix després de l'exercici físic podria ser-ne la causa.
Això, explicat planerament, vol dir que l'organisme es posa a treballar per compensar la hipòxia durant l'ascens. I quan es torna al nivell inicial, tot i que l'exercici físic s'ha acabat, l'organisme encara continua treballant.

D'altra banda, fent un estudi comparatiu de les dues expedicions s'ha observat que, si es fa un ascens lent, com el del programa "El cim", la fisiologia de l'aclimatació és millor, i la saturació d'oxigen dóna uns nivells més elevats.
De fet va ser per aquest motiu que en l'expedició d'"El cim" pràcticament no es va donar el "mal de muntanya", encara que hi va haver un cas d'edema pulmonar de l'altitud. Entre l'equipament de l'expedició, hi havia una cambra hiperbàrica que es va utilitzar per tractar aquest cas.
La cambra hiperbàrica proporciona un ambient ideal per recuperar-se, ja que, quan augmenta la pressió de l'aire de l'interior, l'expedicionari afectat respira aire amb més oxigen.
Amb aquest estudi també s'ha pogut demostrar que, contràriament al que s'ha descrit, els expedicionaris poden arribar als valors de saturació d'oxigen dels nadius de la zona, si l'aclimatació es fa bé. Aquests valors es van comenzar a donar a partir del dotzè dia de l'arribada als Andes.
Finalment, si es comparen els valors de saturació de cada individu amb els dels altres membres de l'expedició, porten a una hipòtesi molt interessant: les anàlisis dels valors de saturació de cada expedicionari en funció del temps poden ser indicatius de les seves possibilitats de fer el cim!

El Dr. Escrich va ser un dels expedicionaris que van coronar l'Aconcagua. A la seva satisfacció d'endur-se'n el cim a casa, s'hi afegeix la satisfacció científica: haver portat un recull de dades que permeten conèixer algunes relacions entre components fisiològics, el nivell de saturació d'oxigen a la sang i les possibilitats d'èxit en una ascensió!