Els televisors amb pantalla de plasma i els televisors de pantalla de cristall líquid, els LCD, ja fa temps que són a les botigues d'electrodomèstics, encara que a un preu més elevat que els aparells de tub catòdic.
Els avantatges més clars de les pantalles de plasma són la possibilitat d'oferir pantalles grans, que ocupen poc espai, amb un consum més baix d'energia i un cicle de vida de trenta mil hores en el cas de les de plasma, i seixanta mil en el cas de les de cristall líquid o LCD.
Però, per saber més dades tècniques sobre la tecnologia de plasma i LCD vam anar a la planta de Hyundai Image Quest, a l'Hospitalet de l'Infant.

De la mateixa manera que hem citat els avantatges d'aquestes tecnologies, també hem de mencionar els aspectes en què han de millorar.
Les pantalles de plasma, òptimes en mides grans, no ofereixen una bona definició en mides més petites, perquè la dimensió dels píxels no s'ha pogut reduir prou.
A més, la regulació del color per part de l'usuari és molt limitada, molt més que en els televisors convencionals. Perquè, malgrat que hi ha opcions per variar-ne la temperatura de color i la brillantor, la regulació bàsica del color ve determinada de fàbrica.
Les pantalles de cristall líquid o LCD tenen una capacitat de resposta encara poc desenvolupada, de 25 mil·lisegons. Això fa que es perjudiqui la visió correcta d'imatges amb molt moviment, fenomen que recorda l'antiga "estela" dels televisors vells. En un televisor de tub catòdic, la capacitat de resposta és de 100 hertzs, que són si fa no fa uns 10 mil·lisegons. Per tant, una resposta dues vegades i mitja més ràpida que les pantalles d'LCD.
En els televisors convencionals per radiació, un raig escombra la pantalla i excita les substàncies fosforescents de cada punt de la pantalla, amb els tres colors bàsics: el vermell, el verd i el blau. En les pantalles de plasma i en les d'LCD, la pantalla es divideix en píxels o punts de llum, uns petits focus que cadascun té tres fonts de llum en els tres colors bàsics.
El funcionament, però, del plasma i de l'LCD és tècnicament molt diferent. La tecnologia LCD es basa en finestres amb un cristall que té les propietats òptiques d'un líquid. Segons la diferència de potencial que s'aplica, les molècules deixen passar més o menys llum cap al filtre d'un color determinat.
En les pantalles de plasma, en cada petita cel·la s'aplica una càrrega elèctrica al gas xenó que conté. Aquest gas es ionitza i allibera llum ultraviolada que, reflectida al fons de la cel·la, excita la pantalleta de fòsfor que té al davant.
Aquest fòsfor, quan retorna al seu estat natural, emet llum visible, d'un dels colors bàsics. Cada tres cel·les, una de cada color, formen un punt acolorit de la pantalla. Així es van configurant els píxels que formen la pantalla de plasma. Normalment, en una pantalla hi ha mil dos-cents píxels per vuit-cents, o vuit-cents per quatre-cents, segons la mida.
Hem fet un tomb pel món de les pantalles planes, sens dubte el futur per als nostres televisors. De moment són minoria a les nostres cases, però ben aviat, si en perfeccionen la qualitat d'imatge i ens obliguen a gratar-nos menys la butxaca, de ben segur que s'acabaran imposant!