|
Hawaii està situat a mig camí entre la indústria dels jocs a Tòquio i la indústria cinematogràfica de Hollywood. Per tant, és el lloc ideal per crear la primera pel·lícula hiperrealista animada per ordinador: Final fantasy. L'acció se situa al 2065, quan una invasió extraterrestre amenaça la Terra. La doctora Aki Ross i el seu equip de personatges animats han de salvar el planeta. Les veus les proporcionen actors famosos de Hollywood, però aquí l'autèntica estrella és l'animació.
En el primer pas del procés de creació, trobem els actors humans amb uns vestits molt estranys. Aquí és on els moviments humans reals s'envien al món digital. Els actors corren amunt i avall amb uns vestits coberts d'unes marques reflectores especials. Aleshores un ordinador recull tota l'acció i la fa servir per animar els personatges de les pel·lícules. Per filmar els actors es necessiten setze càmeres especials, que emeten llum infraroja.
Les càmeres només capten la llum que es reflecteix a les boles i l'enregistren en forma de punts. Aquestes dades s'envien a l'ordinador, que converteix els punts en ninots. I finalment, es formen els personatges de tres dimensions, que fan els mateixos moviments que els actors reals.
A Honolulu, un equip d'animadors que fa servir mil dos-cents ordinadors es dedica a fer més humanes les figures en 3D. Cada personatge té el seu equip de creadors. Del general Hine, el dolent de la pel·lícula, se n'encarrega en Matt Hacket, que ens diu: "Som uns mestres de les cares, per dir-ho així. Intentem que la cara pugui fer gairebé tot el que pot fer una cara humana. A dintre de l'ordinador tenim un ninot i el que hem de fer és esculpir-li els moviments facials. Disposem de setanta-set controls diferents. Només a la boca, n'hi ha quaranta-cinc."
Fent servir uns controls, en Matt pot modelar i animar les diferents parts de la cara i els dits per generar moviments que semblin reals.
Com totes les estrelles de Hollywood, aquests personatges també tenen els seus estilistes virtuals. Els cabells s'enganxen al cap dels actors en flocs petits. I després s'animen perquè es comportin com cabells de debò. Des del doctor Sid, que s'està quedant calb però té pèls a les orelles, fins al tallat reglamentari del capità Edwards o els cabells deixats anar de l'Aki Ross. I quan passem al maquillatge, els artistes informàtics primer han de crear la pell, incloent-hi les imperfeccions. La pell virtual es compon de tres capes planes i s'emboliquen al voltant del cap del personatge per obtenir el seu aspecte definitiu. I per fi, el vestuari. Per tenir una indumentària realista, subministren a l'ordinador dades sobre el pes, la tensió i fins i tot la manera de cosir de diferents materials. El que volen els animadors és una imatge convincent. Si veiem un personatge que porta una jaqueta de pell, no ens ha de quedar cap mena de dubte que allò és una jaqueta de pell, ha de tenir pes i ha de formar plecs gruixuts.
Aconseguir aquests nivells de realisme exigeix molt de temps i molts diners. Només el pentinat de l'Aki va costar més cinc milions de dòlars en hores de processament informàtic. Potser encara queda alguna cosa per millorar, però si els espectadors obliden que és una animació, ni que només sigui uns quants segons, ja hauran aconseguit el seu objectiu. Avui dia, els actors de la hiperrealitat virtual permeten que els directors de cine vagin difuminant cada vegada més els límits entre la vida real i el món digital.
|