És un dia calorós d'estiu. Teniu vuit anys i esteu molt emocionats. És la primera vegada que pugeu en globus. Veieu els camps de sota. Sentiu l'escalfor de la flama. És una experiència que no oblidareu mai. Un record que us durarà tota la vida. Però els psicòlegs de la Victòria University, a Wellington, han descobert que resulta fàcil implantar records falsos fent servir fotografies modificades digitalment.

En un estudi sobre com conservem els records, ensenyen fotos de la seva infantesa a trenta estudiants. El que veuen els sorprèn molt. Una testimoni explica: "Estava confusa, perquè sabia que era jo, però no recordava res del que passava en aquella foto". I un altre participant de l'experiment comenta: "Recordava tota l'emoció de pujar en globus. Cada vegada que me la mirava pensava: 'Ha de ser de debò. Com és que no me'n recordo?'"

La veritat és que els enganyen expressament per saber si els seus records són gaire vulnerables. Però el que pretenen no té res de sinistre. L'objectiu de l'estudi és descobrir com funciona la memòria. És la primera vegada que algú estudia la força de la tecnologia digital per fer canviar el que recordem.


Un membre de l'equip de la Marye Anne Gary ens explica: "El que fem és agafar una selecció de fotos d'una persona, que ens dóna un membre de la família. Tres són autèntiques i n'hi ha una que és falsa. La tercera fotografia de l'àlbum sempre mostra el subjecte i un altre membre de la família enlairant-se en un globus. Però no hi han pujat mai.

"Demanem a la família que ens doni una foto del subjecte en què es vegi bé de la cintura cap amunt i, si pot ser, al costat d'un altre membre de la família. I aleshores en traiem tot el que no volem. Els copiem i, de cop i volta, ja surten a la foto. Però els han de modificar perquè hi encaixin. Són massa grans. Els hem de transformar. Els hem de fer més petits perquè hi càpiguen.

"Quan la foto queda enllestida, és impossible dir si és de debò o no. Durant la setmana, demanen als subjectes que no parlin de l'estudi amb les seves famílies. I la Kim els proposa que pensin en les fotos cada vespre. Quan arriben a la tercera entrevista en una setmana, la imaginació comença a subministrar-los detalls i el cinquanta per cent de la mostra creu que ha pujat en globus"


El cinquanta per cent és molt més del que la Marye Anne Gary i el seu equip s'esperaven. Fins i tot estudiants que no recorden el globus creuen que les fotos són reals: "Em veig a mi mateixa caminant cap al globus. Hi vaig ser de debò i també tinc la imatge d'una tarima". "Recordo que mirava el gas que alimentava el globus, i també em veig mirant cap avall, cap a terra, perquè érem molt amunt."

Al contrari del que ens pensem, la memòria no funciona com una casset. Els nostres records no queden gravats i emmagatzemats fidelment al fons del cervell i després els podem tornar a veure, com si fos un vídeo. Els records no són permanents. Són una reconstrucció, una barreja d'imaginació, fantasia i coses que hem sentit o pensat després.

En el nostre cas, una fotografia. Una de les implicacions que té això és que per molt que recordem una cosa i l'expliquem amb tot el convenciment, amb tot de detall, i encara que el record sigui molt viu i clar i generi moltes emocions, no vol dir necessàriament que sigui de debò.

I com reaccionen els participants quan els diuen que aquell fet no va passar mai?

Doncs queden parats, sobretot si creien que era de debò. I també força espantats, perquè la gent confia molt en els seus records. Creuen que d'adults poden recordar la infància amb molta claredat. I quan descobreixen que de la sevamemòria no se'n poden refiar és com si es despertessin de cop.