L'Antàrtida s'ha posat de moda i cada dia hi van més turistes, però, més enllà d'unes quantes recomanacions, no hi ha cap llei que obligui ningú a vigilar el que fa i com ho fa. Les companyies més sensibilitzades, han fundat la IAATO, l'Associació Internacional de Tour Operadors Antàrtics. El vaixell d'aquest reportatge, el Nordnorge, fa cua per entrar-hi. Al novembre del 2002, se'n va, per primera vegada, a l'Antàrtida.

Entrar a l'Associació Internacional de Tour Operadors Antàrtics és voluntari, però el procés fins a l'admissió, és força complicat. El Tractat Antàrtic, la constitució que regeix les relacions entre els països amb presència a l'Antàrtida, es va signar l'1 de desembre de 1959. L'objectiu del Tractat era, i és, dedicar l'Antàrtida a finalitats exclusivament científiques i pacífiques pel bé de la humanitat. Tanmateix del turisme, el Tractat no en deia res.

El 1958, uns 900 turistes van arribar al continent. El 1975, gairebé 4.000.Aquell mateix any, el 1975, els membres del Tractat, van signar una declaració en què consideraven el turisme una activitat legítima, però no es van posar d'acord en la redacció de cap codi de comportament. Deixaven a les mans de cada estat signatari vetllar perquè les companyies que naveguessin sota els seus pavellons, respectessin la lletra del Tractat.

El 1991, gairebé 5.000 turistes van visitar l'Antàrtida. Aquell mateix any a Madrid se signava el Protocol de Protecció Ambiental del Tractat Antàrtic i als Estat Units 7 empreses fundaven la IAATO, l'Associació Internacional de Tour Operadors Antàrtics, que promou un turisme responsable.

El primer punt important del reglament de la IAATO, obliga els vaixells a no portar mai més de 400 passatgers, a no desembarcar mai més de 100 persones alhora i a no apropar-se mai a menys de 30 metres de la fauna salvatge. L'objectiu d'aquesta regulació és evitar l'impacte directe sobre un medi especialment vulnerable. Científics alemanys, per exemple, han demostrat que el ritme cardíac dels pingüins s'accelera quan les persones s'acosten a menys de 30 metres dels nius, encara que, aparentment, els pingüins continuïn tranquils. Els efectes, a llarg termini es desconeixen, però, la manca de dades, no vol dir manca d'efectes.

El segon punt important per entrar a la IAATO, exigeix als vaixells un cert grau d'autonomia a tots els nivells i capacitat de resposta davant d'una emergència perquè els mars antàrtics són els més moguts del planeta i l'ajuda exterior, sempre queda lluny. El Nordnorge té el buc reforçat per resistir xocs amb petits icebergs, però no és cap trencaglaç i, si la tripulació cometés l'error de deixar-se atrapar per la banquisa, caldria que algun trencaglaç, els anés a ajudar.
El tercer punt per entrar a l'Associació, exigeix als vaixells antàrtics disposar de tancs per retenir les aigües residuals. Els vaixells que fan la ruta regular de la costa noruega, com el Nordnorge, ja disposen de cisternes especials per a les aigües residuals, però per als viatges antàrtics, ha calgut ampliar la capacitat d'emmagatzematge del Nordnorge .

Quan al novembre de 2002 el Nordnorge arribi a Ushuaia (Argentina), el port de sortida de la majoria de viatges cap a l'Antàrtida, és possible que coincideixi amb vaixells que prescindeixen del Tractat, del Protocol de Protecció Ambiental i de l'Associació de Tour Operadors. La temporada 2000-2001, dels 12.109 turistes que van arribar a l'Antàrtida, 2.642 ho van fer en algun dels vaixells que es mouen al marge del consens internacional. Els armadors del Nordnorge han triat el camí més difícil, i perquè el vaixell sigui admès a l'IAATO, haurà de portar a bord observadors designats pel Tractat Antàrtic, en el seu primer viatge per les aigües australs.

Però, segurament, aquesta és la millor manera de garantir que, els 22.000 visitants que es preveuen pel 2006, no obliguin mai als pingüins a dir allò de.... de fora vingueren i de casa ens tragueren.