La ruta que els proposem avui comença a Arnes, una petita població de la Terra Alta, fronterera amb Aragó, que és el punt de partida de moltes excursions pels Ports de Tortosa-Beseit o pel massís del Port, que és com el coneixen els habitants de la zona.
La imatge d'una Tarragona seca desapareix en aquesta excursió, perquè els principals protagonistes són els petits rierols que han excavat espectaculars congostos a la roca i formen gorgs on, sovint, la gent s'hi va a refrescar.
Les persones que avui acompanyen Griselda Guiteras es lamenten que, a partir dels anys 60, la vida va decaure als Ports, ja que la creació de la Reserva Nacional de Caça va obligar els habitants de les masies a abandonar-les.

Als afores d'Arnes hi ha el Mas de la Creu. Avui, Ramon Samper hi està arreglant el filat del galliner perquè no li entri la rabosa ni els gossos. Viu al poble i només passa per la masia per donar menjar al bestiar. És dels pocs masos aïllats de la zona on encara hi ha alguna activitat. La resta els van abandonar fa anys.
En començar el camí del riuet de les Valls deixem enrere els camps d'ametllers i oliveres i les vinyes, els cultius tradicionals. Abans, la gent els combinava amb l'explotació del bosc. Hi havia forns de calç i de pega, s'hi caçava, se'n treia llenya, carbonet..., s'aprofitava tot, com les branques de savina i de ginebró.
Però el massís es va haver d'abandonar. Primer van fer marxar la gent dels masos perquè no ajudessin els soldats republicans en retirada durant la guerra civil, i després, als anys 60, perquè les seves activitats al bosc no interferissin en la Reserva Nacional de Caça.
Molts camins es van perdre, i les antigues masies van començar a caure. Com el Mas de les Valls. Aquí hi van viure, de joves, el pare i els tiets d'en Salvador. Ara només en queda la paret principal.
És molt possible que el massís s'hagués abandonat igualment per anar a buscar una millor vida, però una cosa és deixar-lo per voluntat, i una altra, haver-ho de fer per imposició.
Som a meitat del recorregut, just abans de pujar al Coll de la Ferrera, i el sol comença a picar. Sort que, d'aigua, no en falta.
Aquesta és una terra de contrastos. En alguns llocs, el massís és sec i aspre, però de cop torna a aparèixer l'aigua. A la zona dels Estrets, el paisatge imposa.
Aquestes moles sempre han format part de la vida de la zona. Observant les ombres que hi marcava el sol, servien per calcular l'hora. Ara són un amagatall per als animals, i les més pròximes al camí són font d'inspiració per als escaladors. En Kildo se les coneix molt bé. Ell i el seu fill han estrenat moltes vies i també han sigut els responsables de batejar-les.
L'oferta d'activitats al massís és molt agraïda, però, a més, escaladors, ciclistes i excursionistes també en valoren, i molt, els gorgs del riu, on es poden refrescar. Un altre valor afegit, que ja va a càrrec nostre, és la calma i el silenci.

Ja ho veuen. Tot i que els van reservar un espai exclusiu, aquests animals el comparteixen tranquil.lament amb l'home. De fet, són tan descarades que fins i tot s'atreveixen a baixar a la plana per menjar-se els conreus.
Si aquesta ruta no els ha convençut, sempre poden tornar cap a Arnes per seure una estona al banc del "si no fos": si no fos per la calor..., si no fos per... Però estem segurs que només el faran servir per decidir quina serà la nova ruta que faran pel Port.