L'excursió d'avui ens porta a la Costa Vermella, a la Catalunya Nord. El massís de l'Albera, quan arriba al mar, es transforma en unes costes verdes, plenes de vinya, que envolten els pobles de Banyuls de la Marenda, Portvendres, Cotlliure i Cervera. En aquesta zona, els ceps viuen amb poca terra, entre les pedres. Els pendents són forts i és per això que les vinyes sempre s'han hagut de cultivar a mà. Tot plegat fa que el vi de Banyuls tingui un caràcter ben especial. La Griselda Guiteras s'ha posat en contacte amb un bon coneixedor de la zona, en Roger Rull, perquè ens descobreixi aquestes vinyes i els sistemes que els pagesos es van haver d'inventar per fer la feina més fàcil. Amb paciència i moltes hores d'exploració, en Roger ha trobat les antigues canalitzacions per les quals es baixava el vi des de la muntanya fins als cellers de Banyuls.

Litres de Banyuls envelleixen a l'aire lliure, al pati del celler del Mas Reig. De tant en tant s'han de revisar les bótes i ajustar els cèrcols. Aquí, on acaba el procés del Banyuls, és on comença la nostra excursió. Pujarem fins a les vinyes per descobrir per què aquest vi té una aroma, un gust i un color diferent dels altres. En arribar a l'ermita de La Salette comencem a adonar-nos que aquesta terra desperta moltes sensacions.
El poble queda ja als nostres peus i comencem a integrar-nos en el paisatge, en les vessants de la muntanya on les vinyes prenen, del sol, l'energia que necessiten per créixer entre les pedres.
És el moment de treure els brots sobrers, perquè a l'estiu la pluja a repartir és poca. Al Serrat de l'Ullastre, en Marcel es pren aquesta feina amb paciència. Com fa segles, tot s'ha de fer a mà. Als cultius no hi pot entrar cap màquina. La pedra esquistada d'aquestes costes, on s'aferra la vinya, és l'essència del Banyuls.
Aquestes són vinyes sofertes. Amb tot, no van poder evitar l'envestida de la fil.loxera i la desastrosa gelada del 1956.
La Patrice, ni se'n recorda, de la gelada, però fa pocs anys que ha reprès el cultiu de l'olivera, gairebé desapareguda des d'aleshores. També experimenta amb la figuera de moro. La trobem vora el camí, treballant als seus camps, les úniques plantacions de tot el país. Li han dit que és boja, i també valenta. En tot cas, és una pionera que busca alternatives a la vinya.
La figuera de moro és més fàcil de cultivar que la vinya, i els productes comencen a ser apreciats. Però la Patrice reconeix que encara ha de vèncer moltes desconfiances.
En Roger ens havia promès sorpreses en arribar al coll dels Gascons. Abans, tot això eren vinyes. Per aquí passaven les mules carregades de raïm, un trajecte costós fins que els pagesos es van inventar un altre sistema. Ens desviem del camí i en Roger ens fa moure les lloses que amaguen, diu, un dels grans tresors de Banyuls.
En Roger calcula que aquesta conducció té més de dos-cents anys. Per això té cura de protegir bé els pocs trams que encara queden sencers. Poca gent els sabria trobar. Avui s'entusiama a ensenyar-nos com es conserva gairebé intacta la ceràmica que protegia l'interior dels canalons.
Per cert, en algun lloc es devia aixafar el raïm per convertir-lo en suc, oi? Doncs també ens ho ensenya. Era més fàcil portar la collita a aquestes enormes tines, al capdamunt de la muntanya, que baixar-la a pes fins als cellers. Tot plegat era un curiosa infraestructura, fruit de la necessitat d'alleugerir la dura tasca dels veremadors.
Però no tot era vi en aquestes terres. A partir del coll de Vallòria caminem per sobre d'una antiga canalització que portava aigua des de l'Albera fins a Portvendres, molt concorregut al segle passat, quan des dels seus molls centenars de persones partien cap a la recent conquistada ciutat d'Alger. Al final de l'excursió en veurem més, d'aigua. Però no dolça, sinó salada. L'aigua del Mediterrani, la que dóna color a les ribes de Portvendres i Cotlliure.